Certament a tots els que passem de la seixantena se’ns fa difícil d’assumir que, en un futur no massa allunyat, la no dependència de l’Estat espanyol pugui esdevenir realitat. Han estat molts anys de comissions socials, de desigs pedagògics anhelant shefarats –i més anys de frustracions- perquè ens en puguem fer una idea cabal. Endevinem, però que avui “això és una realitat” i ens convencem que “això no té marxa enrere”. Malgrat que ara també podem adonar-nos-en, cada vegada amb més claredat, que l’endemà del primer dia res no serà gens fàcil, que posats a transformar la voluntat en realitat serà un camí dur, sens dubte. Dur perquè l’endemà ens atraparà l’estat de “baixada de to”, que dona pas a qualsevol endemà d’una ànsia aconseguida. Depressió, és clar, que també actuarà en aquells qui s’hagin quedat a l’altra banda (no tants sols territorial), sigui la què sigui, dins i fora de Catalunya. Perquè l’afer no ens afectarà només a nosaltres, els habitants del Principat participants de la nova situació. També afectarà, especialment, a valencians i balears, als quals se’ls crearà una nova problemàtica: com tractar els seus afers d’identitat, culturals i també socials i econòmics, a partir de la nova situació. I afectarà també a la resta d’espanyols que fins el moment hagin mantingut llaços d’afecte o de negocis amb els ciutadans catalans.

Però en quant als afectes i als desafectes, aquesta qüestió no ha sorgit avui, ja fa temps que va encetar-se. Ho va advertir l’expresident Montilla, gens sospitós d’ànsies independentistes: “La desafecció envers Espanya està augmentant a Catalunya”. Aquella advertència, aquella tímida, encara que benintencionada advertència, no va moure a ningú, no va commoure a gairebé ningú. I l’efecte del desafecte creixent ha seguit obrint-se pas entre la incomprensió –i el desinterès- d’una majoria d’espanyols, sobretot entre aquells qui viuen de les “grandezas” d'Espanya, i d’aquells qui mesuren les realitats a través de les publicacions i opinions editades a Madrid. Però aquest creixent desafecte no va néixer ahir mateix, ja fa molt anys que començà en la història privada de cadascú, en les relacions privades, i sovint banals, que cadascú ha mantingut amb una majoria de ciutadans espanyols. En alguns de nosaltres deuria haver començat quan fent el servei militar, i amb una actitud que s’acostava a l’estultícia, et motejaven de “polaco”. “Polaco”, com si el fet d’atribuir-te el gentilici d’una altra nació europea hagués de representar una ofensa. Per quin malaltís procés intel·lectual el fet que et “confonguessin” amb un ciutadà de Polònia, havia de ser ofensiu? Potser la base del raonament la trobaríem en donar per fet que no ser “espanyol”, un perfecte “espanyol”, ja de per sí és una mancança; xovinisme? Racisme? Estultícia! De fet durant uns anys es podia trobar, al darrera d’alguns cotxes, un adhesiu on es llegia: “!Zoi espanyol, cazi na!”. Així, amb una bàrbara ortografia que pretenia representar la parla andalusa, suposadament més castissa, que altres formes d’expressió.

Poc a poc el desafecte anunciat ha acabat penetrant en cada vegada més amplis sectors, perquè al greuge cultural s’hi ha anat afegint la descoberta d’un greuge econòmic que es transforma en greuge social. I avui, m’atreviria a dir que el desafecte, per a molts, ja s’ha convertit en indiferència, en simple indiferència. S’esdevingui o no s’esdevingui la independència de l’Estat espanyol, el cert és que almenys per a una considerable part de tota una generació sencera, l’afecte a Espanya ja no existeix. Podrien haver relacions de negocis, de negocis socials i econòmics; però afecte, l’afecte s’ha trencat, és irreparable; masses anys de picar en ferro fred, de fer pedagogia entre els qui a la voluntat pedagògica responien amb acudits i estultícia. Aquesta, la voluntat de independència, ha estat un dels efectes del desafecte provocat.