La temperatura d'aquests moments la defineixen les reaccions davant el tuit d'Iker Casillas de fa uns dies, en què el noi parlava de "buscar possibles enteses" i de "diàleg", una paraula aquesta força rebregada, que qualsevol dia haurem de retirar dels diccionaris per falta de significat i d'aplicació a la realitat. Com que, a més, Casillas va tenir l'ocurrència d'escriure Catalunya amb el dígraf 'ny', el linxament estava cantat, com van reflectir, sucant-hi pa, mitjans com La Razón. Però l'Iker també va rebre d'altres bandes: per tebi, per no demanar un referèndum o per no defensar l'1-O.

Les posicions sobre el problema polític que arrossega Catalunya s'han fet tan radicalment allunyades unes i altres, no només entre Catalunya i Espanya, sinó també dins de la mateixa Catalunya, i fins i tot afegiria que dins del mateix independentisme (on hi ha des del minut zero una de les batalles més cruentes, ara ja, per fi, a la vista de tothom), que és impossible dir res, no ja que satisfaci tothom alhora sinó que t'estalviï una pluja d'insults vinguda de qualsevol racó del quadrilàter. La centralitat ideològica, aquell territori on els famosos i famosets sempre havien mirat de moure's per, si més no, evitar molestar una part o altra de la clientela, no és que s'hagi desplaçat a l'esquerra o a la dreta, sinó que ha saltat pels aires. No hi ha centre: hi ha extrems que, naturalment, es veuen a si mateixos com a centres.

I davant d'això, que fan, cada dia més, les figures públiques? Doncs tancar la boca i mirar de passar inadvertits, perquè diguin el que diguin sobre la matèria sempre tindran més a perdre que a guanyar. Pensem en un cantant de Madrid, per exemple. Si opina una cosa tan 'light' com ara "escoltar Catalunya", no dubtem que esclataran crides a boicotejar els seus concerts. Si diu ser partidari de "fer complir la Constitució", pot ser que ho noti en la venda d'entrades quan visiti els escenaris catalans.

Si l'artista és català i té públic a tot l'Estat, pitjor, perquè el 'mainstream' d'aquí i el d'allà són incompatibles: defensar un referèndum pactat pot encendre d'ira a gran part dels espanyols i alhora ser vist com una intolerable claudicació per l'independentisme que defensa el "mandat de l'1-O". Les dues coses alhora.

Aquests dies hem tingut ocasió de comprovar aquesta tendència al "no comment" al voltant de dos artistes catalans molt populars, Mónica Naranjo i Estopa, que han demanat passar per alt les qüestions polítiques a les entrevistes. Ella, d'una manera taxativa i fixant-ho com a condició. Ells, amb més cintura i una mica de disposició a l'humor, però tenint-ho igual de clar. I és natural, perquè per molt serena, raonada, respectuosa, elaborada i prudent que fos la seva posició, no evitaria que els explotessin a la cara reaccions indignades. Potser, precisament, per tot això.