Aquest títol no és la introducció a un article dedicat a un tema com ara els superherois i la cultura de masses en l’època de la digitalització. No. És només una metàfora política inspirada en el darrer cicle del moviment independentista català. Entre el 2012 i el 2017 el sobiranisme català va protagonitzar la revolta democràtica de masses més rellevant de la història recent europea. Un moviment ascendent i aparentment imparable... fins que va errar en l’anàlisi de la relació de forces i va ser aturat en sec amb desacomplexada i brutal contundència repressiva. Una repressió aplicada amb tots els recursos que l’Estat espanyol té al seu abast. Des de les clavegueres policials fins a la cúpula judicial, passant per la xarxa diplomàtica.
 
Des del 2018 fins avui el reflux del moviment ha estat lent, però constant. Ben bé com afectat per una mena de kriptonita. Aquell material radioactiu, provinent del planeta Kryptó que emetia una peculiar radiació que debilitava Superman, el més popular dels superherois de la cultura de masses en les dècades de la guerra freda. El personatge amb el que l’editorial Lumen va il·lustrar la portada de la versió castellana del llibre “Apocalíptics i integrats” d’Umberto Eco.
 
En quin sentit metafòric em refereixo aquí a la kriptonita? Quina mena de kriptonita afecta l’independentisme català? La descripció analítica seria llarga, però es podria resumir com la combinació de tres elements relacionats de forma causal: primer, una interpretació voluntarista dels fets de la tardor del 2017; segon, el principi del “mandat democràtic” i, tercer, la condemna inquisitorial de tot aquell que no hi combregués amb els dos anteriors. És a dir, de qualsevol que digués que el mandat de l’1 d’octubre és persistir, en cap cas proclamar una República (“fer la independència”), que cap actor internacional no reconeixerà.
 
A mesura que han passat els mesos i els anys la distància entre aquest relat “legitimista” i la realitat s’ha anat fent més i més gran. I, per això mateix, les fàtues inquisitorials contra els “traïdors” han esdevingut més abstruses i llunyanes pel comú de la població. Ha esdevingut un gènere adreçat només a especialistes. Però, en part, han aconseguit l’efecte d’aturar o alentir el creixement Esquerra, l’objectiu preferent d’aquests atacs a les xarxes socials. El preu, però, ha estat altíssim. Bàsicament, amb dos efectes negatius: Impossibilitar cap acord estratègic i fer més estret el perímetre del moviment sobiranista (preferentment entre els joves, però no només).
 
Una lectura atenta de la recentment publicada Enquesta sociopolítica del 2022 mostra una fotografia del país molt més profunda que les que ofereixen la major part de les aproximacions demoscòpiques orientades a identificar i avançar les preferències electorals de la ciutadania. I una de les dades més rellevants és la indiferència política creixent dels joves. Si més no, a tot allò que consideren política convencional. De fet, és un tema molt complex de caràcter general que, en el cas català, té algunes especificitats. I, òbviament, l’espectacle permanent de baralla i crispació en món independentista no ha actuat com el millor atractiu de la política catalana en els darrers anys. Tot el contrari.
 
Entre el 2012 i el 2017 l’independentisme català representava projecte, il·lusió, caràcter festiu...i, vist amb perspectiva, també una certa ingenuïtat. A partir del 2018 l’independentisme s’ha caracteritzat per la manca de projecte compartit, els retrets creuats, o l’agror. Per això mateix, sembla ben bé un miracle que l’opció independentista mantingui el suport social i electoral que, malgrat tot, encara manté. En qualsevol cas, el sobiranisme català no recuperarà atractiu i força creativa mentre estigui sotmès als efectes afeblidors de la seva particular kriptonita. En aquest sentit, alguns indicis ja apunten la possibilitat que la data de caducitat dels seus efectes nocius podria ser imminent.
 
La figura política que en els darrers anys ha liderat amb més convicció el discurs “legitimista” ha estat Laura Borràs. Amb alguns efectes ben visibles. Així, per exemple, sense la seva decidida intervenció no es podria explicar del tot la sortida de Junts del govern de Catalunya. Paradoxalment, és des del propi espai de Junts des del que s’ha marcat distància pública en un moviment clau pel partit: les eleccions municipals i la candidatura de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona. Trias és un polític veterà amb els peus sòlidament falcats a terra. Un polític que sap fins a quin punt és imprescindible “deixar de fer tonteries” per bastir projectes polítics d’ambició central.
 
La política és molt volàtil, però com apunten les enquestes, fins ara el factor sorpresa de les eleccions municipals a Barcelona és la candidatura de Trias. Tot indica, però, que la candidatura de Trias haurà de superar l’examen de la reacció a la sentència del cas Laura Borràs. Si, com és preveu, la sentència és adversa hi ha dues possibilitats. O Trias manté respecte a Borràs la mateixa distància displicent que ha mantingut fins ara (i d’aquesta forma no veu erosionades les seves opcions electorals), o la pressió interna del partit l’obliga a assumir el discurs victimista del borrassisme. Un discurs en el que una sentència per corrupció es pretén fer passar com a repressió política. Inevitablement, aquest alineament erosionaria les seves opcions polítiques.
 
El fet és que en tots dos casos es demostraria de forma concloent el mateix fet: que la proximitat al “borrassisme” té efectes nocius sobre les expectatives polítiques. La ironia rau en què en tots dos casos el tub d’assaig objecte de l’experimentació haurà estat la formació presidida per la mateixa Laura Borràs.