Quan el govern de Felipe González s’esfondrava pel pes dels casos de corrupció, vaig arribar a sentir dir que era millor que governés la dreta, perquè en general eren persones amb més mitjans econòmics, que no necessitarien aprofitar-se del càrrec. Era una reflexió ridícula, per descomptat, però responia a la convicció que l’abús del càrrec es podia analitzar des de la ideologia. Amb el mateix raonament, però des d’un altre cantó de l’espectre, una part de la població pensa que només hi ha malversadors a la dreta, i que tots els militants d’esquerra, pel sol fet de ser-ho, estan tocats per una vareta ètica infalible.

Doncs no, l’eix de la corrupció no coincideix amb l’eix social. Hi ha corruptes a dreta i a esquerra. El factor humà afecta de manera transversal, i ho podem comprovar fàcilment. Per descomptat, tampoc l’eix nacional funciona a l’hora de parlar d’evasors fiscals, subornats o traficants d’influències. És vergonyós que algú hagi pretès en algun moment que, a Catalunya, confondre servei públic amb servir-se del públic era una pràctica importada. Ja hem vist que ningú ens ha de donar lliçons de corrupció, i que els nostres imputats i sospitosos són tant presumptes delinqüents com qualsevol. Faltaria més!

La corrupció té fonamentalment una relació directa amb la permanència en el poder. Els mandats molt llargs, amb reeleccions reiterades, acaben convencent les “ànimes” predisposades que el càrrec el posseeixen, més que no pas l’exerceixen, i també facilita el teixit de xarxes de relacions que poden degenerar en clientelismes perniciosos. Per això és molt important implantar a tot arreu la limitació de mandats, i probablement augmentar la carència exigible a tot exalt càrrec abans de permetre’l tornar a postular-se. I, per descomptat, també és bàsic assegurar la separació real de poder judicial i poder executiu, una urgència peremptòria que avui sembla més aviat una utopia.