Ara a portada

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
27 de març de 2019
L'absència de Catalunya i, pràcticament, del model territorial en els 110 compromisos programàtics del PSOE presentats aquest dimecres és una fotografia de la realitat de la majoria de l'esquerra espanyola, que no sap com afrontar "el problema de Catalunya". El debat territorial és un dels camps en què es mostra la mancança d'un discurs propi sobre l'Estat des del primer partit del progressisme espanyol. Rememorant l'assaig de George Lakoff adreçat als seus amics del Partit Demòcrata, No pensis en un elefant, algun assessor ha aconsellat a Pedro Sánchez que no pensi en Catalunya malgrat que "l'elefant" és massa gros per ignorar-ho.
Tan sols dos punts dels 110 fan una referència, molt tèbia, a les autonomies. El 21 es compromet a "seguir construint l'Espanya de les autonomies". En el 98, els socialistes propugnen un pacte d'Estat "per millorar el sistema de finançament". Catalunya no hi és enmig de 110 mesures sobre "l'Espanya que volem". I en aquesta absència hi ha la demostració de la importància cabdal que la carpeta catalana té en aquests moments en la política espanyola.
Els estrategues de la Moncloa creuen que d'aquest tema, del "nostre", no en trauran or. Qualsevol cosa que es digui, generarà problemes interns. Pedro Sánchez lliura una pugna encara per resoldre amb una part rellevant dels barons. Al sud, una Susana Díaz molt afeblida, encara resisteix. D'altres, com Javier Lambán a l'Aragó o Fernández Vara a Extremadura, esperen el seu moment i representen la versió més unitarista del socialisme espanyol. Al PSOE, els més "sensibles" envers la descentralització són els que prefereixen ni esmentar el tema.
Però aquesta absència el que mostra realment és que l'esquerra hispànica no té un projecte d'Estat enfront el model propugnat per PP, Ciutadans i Vox. La idea d'Espanya serà un dels grans temes presents d'aquesta campanya, però cap força política d'abast estatal podrà enarborar un projecte atractiu i inclusiu per un estat nacional com la pell de brau del segle XXI. Mentre la dreta es quedarà afònica parlant contra l'anti-Espanya, l'esquerra majoritària optarà, malgrat els seus eslògans -quina paradoxa!- per no parlar de l'Espanya que vol.
Tan sols dos punts dels 110 fan una referència, molt tèbia, a les autonomies. El 21 es compromet a "seguir construint l'Espanya de les autonomies". En el 98, els socialistes propugnen un pacte d'Estat "per millorar el sistema de finançament". Catalunya no hi és enmig de 110 mesures sobre "l'Espanya que volem". I en aquesta absència hi ha la demostració de la importància cabdal que la carpeta catalana té en aquests moments en la política espanyola.
Els estrategues de la Moncloa creuen que d'aquest tema, del "nostre", no en trauran or. Qualsevol cosa que es digui, generarà problemes interns. Pedro Sánchez lliura una pugna encara per resoldre amb una part rellevant dels barons. Al sud, una Susana Díaz molt afeblida, encara resisteix. D'altres, com Javier Lambán a l'Aragó o Fernández Vara a Extremadura, esperen el seu moment i representen la versió més unitarista del socialisme espanyol. Al PSOE, els més "sensibles" envers la descentralització són els que prefereixen ni esmentar el tema.
Però aquesta absència el que mostra realment és que l'esquerra hispànica no té un projecte d'Estat enfront el model propugnat per PP, Ciutadans i Vox. La idea d'Espanya serà un dels grans temes presents d'aquesta campanya, però cap força política d'abast estatal podrà enarborar un projecte atractiu i inclusiu per un estat nacional com la pell de brau del segle XXI. Mentre la dreta es quedarà afònica parlant contra l'anti-Espanya, l'esquerra majoritària optarà, malgrat els seus eslògans -quina paradoxa!- per no parlar de l'Espanya que vol.