Ràpides i lacòniques respostes de dirigents europeus i manifestacions iròniques de dirigents espanyols sobre l’abast de la carta adreçada per Artur Mas a governants estrangers; advertiments de polítics catalans sobre la possibilitat que el president fos inhabilitat i fins i tot engarjolat per traïció. El nus central sembla ser si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea, en el cas d’assolir la independència; o si amb les lleis presents i vigents es pot o no fer la consulta, però no són aquestes les qüestions, perquè a l’escena ja hi ha entrat un elefant.

No hi ha cap norma internacional que contempli què passa en un cas com el que planteja Catalunya. Qui seria Espanya, és a dir, l’estat que va ser admès a la Unió? Els mateixos que diuen que Catalunya és Espanya negarien que Espanya sense Catalunya no ho és? I si no ho és, amb quina legitimitat hi romandria un tros o l’altre de l’estat que s’esquartera? Saben que no saben, i per tant, el més respectuós seria admetre, per part dels recalcitrants unionistes, però també per part dels més enfurismats secessionistes, que el problema sols pot ser resolt admetent-lo, i dialogant sobre la forma d’esbrinar quina és la voluntat de la gent, i com es resol l’eventual separació i manteniment de totes dues parts en l’Europa que tantes vegades menten com a solució dels problemes. No és que jo sigui una entusiasta d’aquesta Unió Europea que reprodueix tots els tics dels vells estats en una escala inoperant per gegantina, però com que no crec que Catalunya aconseguís l’estatus, d’altra banda ignominiós, de paradís fiscal, buscar la millora de la Unió ha esdevingut l'única fugida cap endavant mínimament viable.

Entre els crítics amb la figura del president, hi ha qui mai no el va creure o mai no va creure que la independència era la solució, qui creu que ja convé ser de l’altra banda i qui pensa que l’ha atacat la supèrbia del governant, amb toc mosaic en aquest cas, que l’incapacita per veure en quin jardí s’està ficant o que sols hi és dins perquè ja no té res a perdre. Però, saben que penso? Que amb dubtes i pors, amb llastos i crítiques, el president ha col·locat un elefant al jardí polític, un elefant que mai abans no hi havia estat; i tant és si ho ha fet perquè l’empeny la gent, perquè va caure del cavall o perquè és la taula de salvació que queda enmig de la misèria. La història s’escriu amb els fets, no pas amb les intencions, tot i que almenys una l’hem de reconèixer, i no és poc, perquè està complint amb la paraula electoral donada, molt millor que quan va prometre davant notari no pactar amb el PP.

“No pensis en l’elefant”, deia Lakoff; ara ja tothom hi pensa. Deure (i dret) nostre és vigilar la claredat i honestedat de tot el que amb ell ens arribi; i per a qui sàpiga, vulgui i pugui, guiar-lo pels camins de l’esperança, les oportunitats i el bé comú.