Dels actes d’investidura i presa de possessió, el que més em va cridar l’atenció va ser el contrast entre l’atenció mediàtica i l’atenció social. Fora dels àmbits periodístics, per exemple, l’expectació per les conselleries era similar a l’interès que desperta l’alineació d’un partit qualsevol en una lliga qualsevol, pur morbo que serveix per entretenir-te una estona i que després no té gaire més transcendència. 

La pompositat de les posades en escena feia encara més evident que la política catalana s’ha convertit en un decorat de cartó pedra on uns actors sense ambició pretenen vestir de solemnitat aquest anar tirant autonòmic que no els diferencia gaire de comunitats com Múrcia o Extremadura. El posat de Pere Aragonès, exultant, era com el d’un nen a qui la classe ha votat com a delegat i no pot amagar aquell somriure d’orgull abans de dedicar unes paraules al grup, que mig burlant-se’n li demana un discurs.

Aragonès no és Quim Torra, però l’única diferència entre la legislatura que ara comença i l’anterior, que havia de restituir “el govern legítim”, només serà retòrica. Ja fa temps que els partits del govern no saben què coi fer amb l’independentisme que diuen defensar, ni amb el 52% que va servir de pastanaga perquè els tornessin a votar, i ara només pensen a anar ocupant càrrecs mentre van enterrant el 2017, que per a ells va ser un deliri. 

Mentre sonaven Els Segadors al Parlament i els diputats l’escoltaven amb una mena de mirada buida, pensava en tot el que hauria pogut ser i no ha estat. Lamentar-se és inútil, però sí que haurem de dir que l’emperador va despullat i que la política catalana és un teatre de zombis cada vegada més allunyat del que passa al món. 

La legislatura que comença acabarà de perfeccionar el cinisme que Quim Torra va començar a practicar, i que va molt més enllà de la qüestió nacional. Un exemple claríssim és el fet que Pere Aragonès volgués estrenar-se com a president visitant el servei de salut mental d’un hospital després d’haver-se passat tota la pandèmia defensant restriccions que s’allunyaven del criteri científic i que ja es veia que acabarien portant a aquesta situació. 

Per molt que el govern s'esforci a fer més creïble el decorat, no deixarà de ser de cartó pedra. Qui vulgui participar en aquest teatre, fent veure que les institucions s'aguanten per si mateixes i tenen alguna incidència en la realitat i el futur del país, també acabarà engolit pel cinisme. Però l'emperador va més nu que mai, i tot això no es podrà sostenir per sempre.