Era al migdia i, en els primers instants, pocs podien imaginar el que, al cap d’unes hores, acabarien veient i vivint a la plana de l’Empordà. La negligència d’un energumen no identificat i que, difícilment, s’acabarà identificant, va sembrar el pànic a setze municipis empordanesos. Una burilla mal apagada, llançada en un aparcament de La Jonquera, desembocava en l’incendi més important que s’ha produït a les comarques gironines en els darrers anys. La forta tramuntana que aquell diumenge 22 de juliol del 2012 bufava a la zona i, que per culpa d'un presagi va fer vestir la roba de bomber a l'Enric Cano a primera hora del matí, tot i estar de vacances, va ser una aliada a la força de les flames que, pas a pas, destruïen tot el que es trobaven pel davant.

Arribant al capvespre, el foc ja havia posat els peus a la meitat de l’Empordà i amenaçava en posar-los també a la capital, Figueres, i a la comarca de la Garrotxa. S’encenien totes les alarmes en el mateix moment que, des de Portbou, per on es desviaven tots els vehicles que volien creuar la frontera, arribava la notícia que un altra foc cremava a la zona. El gabinet de crisi creat al parc de Figueres, base de control de l’incendi, decidia dedicar-hi tots els esforços possibles. Enmig les flames, centenars de persones quedaven atrapades dins els seus vehicles. En un acte de desesperació, abandonaven els cotxes i saltaven al mar. Alguns, com un pare i una filla de nacionalitat francesa, perdien aquí qualsevol esperança d’explicar l’anècdota i eren les primeres víctimes d’un foc que cremava sense control, a pulmó obert.

El #focEmpordà, com es va batejar a les xarxes socials, va crear un gran degoteig de solidaritat. Tothom, en la mesura de les seves possibilitats, oferia la seva ajuda. Alguns, encara ara, hi posen les seves mans per reconstruir tot el que es va perdre en aquell fatídic 22 de juliol. A mesura que avançaven les hores, arribaven professionals d’emergències de diferents ciutats catalanes que estaven de vacances, de França, de l’exèrcit, voluntaris d’arreu, polítics amb el president Mas al capdavant a mitjanit i amb el conseller Felip Puig dirigint el dispositiu des de la mateixa tarda de diumenge. Empresaris, des de petits restauradors fins a grans multinacionals com McDonalds, que altruistament repartien aliments a desallotjats, voluntaris i periodistes que cobrien la informació. Ràdios i televisions d’arreu del món en directe, explicant minut a minut el que passava a cadascun dels racons de l’Empordà.

Els pavellons de Figueres, Llançà, la Jonquera o Portbou es van convertir de manera improvisada en refugi per a molts dels desallotjats. Empordanesos de tota la vida, empordanesos d’adopció o turistes alemanys o francesos captivats pels paisatges ara cremats de la comarca, convivien junts i, amb els ulls plorosos com les cendres del cel rogent que observaven a l’alçar el cap, intentaven passar les hores. Molts, ja sabien que ho havien perdut tot. Altres, tenien l’esperança de recuperar, enmig les restes, algun record del seu passat.

La negligència de l’energumen no identificat va acabar, en poques hores, amb els somnis de moltes persones. De persones que, amb la tenacitat de vint anys, s’havien construït el seu habitatge ara destrossat i impossible de recuperar ja que ocupava uns terrenys il·legals dels quals se n’havia fet ulls grossos durant molt de temps. Persones que, al crit dels bombers i la policia d’abandonar la zona amb rapidesa, veien com els seus ramats morien calcinats sense poder-hi fer res. Sabent que allà s’acabava una etapa de la seva vida professional dedicada a l’agricultura. Difícilment, avui, irreparable. Alcaldes que, mànigues amunt, agafaven una mànega i s’exposaven davant les flames mentre amb el mòbil a l’orella reclamaven més efectius al seu municipi. Persones, que amb la impotència de veure que s’esborrava la nostra història, aparcàvem el cotxe i ens plantàvem a poc menys de cinc metres de les flames disposats a fer el que fes falta. Disposats a no permetre perdre el nostre principal actiu: el paisatge i el territori.

Un any després, alguns ja dormen a casa. Altres, ho fan en barracons o bungalous. Alguns, allà on fa només un any dormien els seus ramats. N'hi ha, com els propietaris del Càmping Les Pedres de Capmany, que han treballat nit i dia per tornar a la normalitat. Bé, amb una diferència: l’ocupació del càmping és prop d’un 75% més baixa que l’any passat. L’Anna Martínez es mira cada matí, de reüll, els prats per on passejava cada dia amb els seus animals. S’atura i pensa si algun dia podrà recuperar el negoci. I posa interrogants on abans hi havia exclamacions.  Interrogants a la paraula, possible. A la paraula il·lusió. A la paraula canvi. A la paraula perquè. Exclamacions al mot ràbia. Al mot impotència. Al mot potser.

La força dels afectats i la voluntat de tots els que s’estimen aquestes terres bufen a contracorrent de la tramuntana. I bufen fort conscients que només ells poden fer un viatge al passat i reconstruir tot el que han perdut. Mentre pacientment –o impacientment, alguns-, esperen cobrar les tant promeses indemnitzacions per part d’administracions i asseguradores, que no arriben ni a la meitat del que, la negligència d’un energumen encara per identificar, va destrossar.

Com deia Joan Maragall al ritme de L’Empordà: “Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà!”.