La primavera del 2019 va ser políticament elèctrica. A finals d'abril, Oriol Junqueras aconseguia 15 diputats al Congrés com a cap de files d'ERC mentre estava sent jutjat al Tribunal Suprem juntament amb els seus companys de Govern pel referèndum de l'1-O. Poc després, va decidir presentar-se també com a candidat al Parlament Europeu. Aquí el pols encara tenia més gràcia, perquè el seu rival directe seria Carles Puigdemont com a candidat de Junts des de Brussel·les. Puigdemont es va imposar amb més d'un milió de vots. Cap victòria s'ha celebrat més al seu partit que aquella, no només per com es va obtenir, sinó contra qui. Des de la tardor del 2017, la distància que separa els líders de Junts i d'ERC és molt superior als 1.300 quilòmetres que separen Waterloo de Barcelona. Les qüestions de pell són insondables.

Quatre anys després, el pols es repeteix, però amb actors interposats. Míriam Nogueras aspira a representar el no surrender, el discurs de la confrontació, l'estratègia de l'embat -mai del tot concretat- i del "desacomplexament" de l'independentisme. El braç de l'exili al Congrés, en definitiva. Gabriel Rufián, en canvi, és l'enviat especial de l'estratègia de Junqueras a Madrid. La relació amb Nogueras és freda, fruit de la poca sintonia política i personal dels dos principals representants de l'independentisme a la cambra baixa espanyola. Tot i voler encetar una nova etapa fruit de les municipals -i de la maniobra de Jaume Collboni a Barcelona-, Junts i ERC no han estat capaços d'acordar uns mínims programàtics per al 23-J, i res fa pensar que acordin una posició conjunta per negociar amb Pedro Sánchez una nova investidura.

Sempre i quan, esclar, que el líder del PSOE es trobi en aquesta tessitura després de conèixer el resultat a les urnes. La paràlisi existent entre ERC i Junts fa que ni tan sols hagin avançat en la negociació prèvia a la negociació. Transferència de competències per celebrar un referèndum? Rodalies? Acabar amb el dèficit fiscal? Per a Nogueras, només es pot parlar de la primera carpeta, perquè la resta és "pantalla passada". Per a Rufián -i el president Pere Aragonès-, avançar en el diàleg i disposar de palanques per guanyar competències ja és suficient per parlar amb Sánchez. Tanmateix, qualsevol demanda quedarà diluïda -també a Junts, temps al temps- si el dilema està entre el PSOE o entre permetre un govern entre el PP i Vox.

En aquestes eleccions també hi ha en joc el rumb de les dinàmiques internes a ERC i a Junts. Una davallada en escons -amb el precedent encara viu de les municipals- pot sacsejar els republicans a tots nivells. A Palau, perquè Aragonès acumularia dues desfetes consecutives en el càrrec més important del país, sobretot si els exsocis queden per davant. I també a la seu del partit, perquè és Junqueras qui ha pilotat personalment el gir estratègic cap al diàleg amb l'Estat des d'instants abans d'entrar a la presó per l'1-O. I a Junts? L'assumpció de les contradiccions no és el punt fort del partit fundat per Puigdemont, que sovint prioritza la puresa a la negociació quan es tracta de pactar i de governar. El cas més flagrant és el de la Diputació de Barcelona.

També són diverses les veus que, sempre en privat, qüestionen que sigui el líder a l'exili qui marqui l'estratègia en tots els aspectes nuclears. "En quina reunió s'ha decidit que Sánchez no serà president amb els vots de Junts?", es preguntava dimarts un dirigent del partit un cop llegida l'entrevista del periodista Antoni Bassas a l'Ara amb l'expresident de la Generalitat. "No vam quedar que ja no liderava el partit?", reflexionava aquesta veu amb ascendència interna. A l'independentisme el pot salvar del debat intern que el PP i Vox sumin i, per tant, no hi hagi alternatives. Però diria poc d'un moviment sostingut en el temps i capaç de posar l'Estat contra les cordes fa només sis anys que calgui esperar a l'arribada de la dreta per tornar a posar les bases d'un embat que ja no serà mai creïble. Perquè, quan tocava, no es va avançar.