Aquests darrers dies hi ha hagut un cert debat arran de l'emissió de la sèrie Drama a TV3. Com sol passar amb aquests debats efímers, ha sigut molt intens a les xarxes socials durant uns dies, però no ha tingut gaire més recorregut. De tots els debats paral·lels que ha estimulat aquesta flama passatgera potser el més interessant és el de l'envelliment de la corporació catalana de mitjans de comunicació.
La liquidació del 3xl i la desatenció del públic jove, la reducció progressiva de la producció pròpia, la pèrdua de protagonisme dels espais infantils davant les plataformes són alguns dels mecanismes que han anat afavorint una certa especialització generacional de la TV3 en segments que es mantenen fidels a la televisió, donen audiència i tenen uns interessos molt determinats. Avui TV3 és menys innovadora, sorprèn menys i té, també, menys influència cultural que fa uns anys.
És un debat complex que val la pena tenir. Ara bé: la meva hipòtesi és que el que passa a TV3 és només un símptoma de què passa a tota l'administració autonòmica. El que passa és que TV3 és especialment visible perquè gairebé tothom la té al menjador de casa. Però el que passa a TV3 es reprodueix a tota l'administració de la Generalitat, amb poques excepcions. Hi ha un procés d'envelliment, literal i figurat.
Literal perquè la generació que hi va accedir massivament en el moment d'expansió i consolidació de l'autonomia ha anat fent-se gran. I aquesta mena d'austeritat permanent ha limitat molt l'entrada de gent més jove. Però sobretot el que ha fet ha sigut que les trajectòries laborals de la gent jove fossin més precàries, intermitents i incertes. Una de les derivades d'aquesta precarització progressiva, que també afecta el sector públic, és que la gent més jove ha tingut sistemàticament barrat el pas a posicions de comandament dins l'administració. I quan hi ha pogut accedir, sovint, ja era massa tard: els anys de precarietat i exclusió desincentiven molt i acaben conduint sovint a un cert cinisme. Això, necessàriament, implica un esgotament progressiu de la imaginació, de la capacitat d'innovació, del contacte amb noves problemàtiques socials i, per tant, de la capacitat transformadora del nostre sector públic.
Evidentment, no és només una qüestió generacional. Seria excessivament simplificador reduir el problema a una qüestió d'edat. Hi ha altres problemes. L'austeritat permanent ha tensat molt alguns dels principals serveis públics, que han hagut de fer front a nous reptes sense els recursos necessaris. Però no tot s'arregla amb diners. La rigidesa burocràtica, fortament influïda per una cultura jurídica basada en la desconfiança i en la sobreregulació dificulta molt l'acció eficaç i innovadora del sector públic. En alguns sentits la Generalitat és més burocràtica fins i tot que l'administració de l'Estat. I és dir molt. No només fa els processos més ineficients, sinó que genera perversions com la coexistència de serveis molt tensats i d'altres amb excessos de personal que no té prou feina.
No és un problema fàcil de solucionar. Però és molt important i cal prendre'n consciència. Tot i que s'ha escrit i parlat molt de la reforma de l'administració, el problema no ha fet més que anar-se agreujant. La resposta política és insatisfactòria, en part perquè els partits perceben que hi tenen més a perdre que a guanyar. Sovint els partits es llencen els plats pel cap per problemes que tenen la causa en el funcionament deficient de l'administració més que no pas en la mala gestió conjuntural. Però els incentius electorals del curt termini, especialment en un context de tanta volatilitat, acaben dificultant que s'afrontin els problemes de fons que no es resolen fàcilment.
La liquidació del 3xl i la desatenció del públic jove, la reducció progressiva de la producció pròpia, la pèrdua de protagonisme dels espais infantils davant les plataformes són alguns dels mecanismes que han anat afavorint una certa especialització generacional de la TV3 en segments que es mantenen fidels a la televisió, donen audiència i tenen uns interessos molt determinats. Avui TV3 és menys innovadora, sorprèn menys i té, també, menys influència cultural que fa uns anys.
És un debat complex que val la pena tenir. Ara bé: la meva hipòtesi és que el que passa a TV3 és només un símptoma de què passa a tota l'administració autonòmica. El que passa és que TV3 és especialment visible perquè gairebé tothom la té al menjador de casa. Però el que passa a TV3 es reprodueix a tota l'administració de la Generalitat, amb poques excepcions. Hi ha un procés d'envelliment, literal i figurat.
Literal perquè la generació que hi va accedir massivament en el moment d'expansió i consolidació de l'autonomia ha anat fent-se gran. I aquesta mena d'austeritat permanent ha limitat molt l'entrada de gent més jove. Però sobretot el que ha fet ha sigut que les trajectòries laborals de la gent jove fossin més precàries, intermitents i incertes. Una de les derivades d'aquesta precarització progressiva, que també afecta el sector públic, és que la gent més jove ha tingut sistemàticament barrat el pas a posicions de comandament dins l'administració. I quan hi ha pogut accedir, sovint, ja era massa tard: els anys de precarietat i exclusió desincentiven molt i acaben conduint sovint a un cert cinisme. Això, necessàriament, implica un esgotament progressiu de la imaginació, de la capacitat d'innovació, del contacte amb noves problemàtiques socials i, per tant, de la capacitat transformadora del nostre sector públic.
Evidentment, no és només una qüestió generacional. Seria excessivament simplificador reduir el problema a una qüestió d'edat. Hi ha altres problemes. L'austeritat permanent ha tensat molt alguns dels principals serveis públics, que han hagut de fer front a nous reptes sense els recursos necessaris. Però no tot s'arregla amb diners. La rigidesa burocràtica, fortament influïda per una cultura jurídica basada en la desconfiança i en la sobreregulació dificulta molt l'acció eficaç i innovadora del sector públic. En alguns sentits la Generalitat és més burocràtica fins i tot que l'administració de l'Estat. I és dir molt. No només fa els processos més ineficients, sinó que genera perversions com la coexistència de serveis molt tensats i d'altres amb excessos de personal que no té prou feina.
No és un problema fàcil de solucionar. Però és molt important i cal prendre'n consciència. Tot i que s'ha escrit i parlat molt de la reforma de l'administració, el problema no ha fet més que anar-se agreujant. La resposta política és insatisfactòria, en part perquè els partits perceben que hi tenen més a perdre que a guanyar. Sovint els partits es llencen els plats pel cap per problemes que tenen la causa en el funcionament deficient de l'administració més que no pas en la mala gestió conjuntural. Però els incentius electorals del curt termini, especialment en un context de tanta volatilitat, acaben dificultant que s'afrontin els problemes de fons que no es resolen fàcilment.