Un dels motius, entre molts d’altres, pels quals el 9 de novembre cal anar a votar per decidir democràticament el futur que volem per Catalunya és per demostrar al món l’exemplaritat d’un procés iniciat per la societat, de baix a dalt, transversal, pacífic, dialogant i pacient.

Catalunya té l’oportunitat, com la tindrà Escòcia el 18 de setembre, de viure un procés d’independència des de la pau i la raó, sense crits, sense estridències i, evidentment, sense bel·licisme. I no, no és un discurs happyflower d’un servidor, sinó una reflexió que neix del convenciment que l’anomenat període de diàleg amb la comunitat internacional –Estat espanyol inclòs- a partir del 10 de novembre serà més eficient si en tot moment ens mostrem com un poble tolerant que tot i haver estat sotmès al llarg de la història a humiliacions polítiques i militars de tot tipus, ha tingut capacitat de resistència fins arribar al somni col·lectiu del 9 de novembre.

Podrem explicar arreu que el procés d’independència és conseqüència d’una ferma voluntat de voler ser una nació oberta al món, on la població ha arribat a un seguit de conclusions des de la convicció i la informació, sense imposicions, obviant les provocacions i els intents de distraccions dels intolerants i de qui no respecta les majories. Podem narrar un relat històric inèdit que s’explica per l’articulació d’un procés que neix de la ciutadania i que ha estat recollit per partits polítics, organitzacions i entitats socials de tot tipus i d’orígens que, per damunt de les seves lògiques diferències, treballen per un objectiu comú.

Tenim l’oportunitat d’erigir-nos en coprotagonistes d’un capítol sensacional de la història de les llibertats, ordint col·lectivament i amb formes ben diverses arguments basats en la racionalitat i la coherència. Som hereus de segles de lluita i actors del moment essencial de la història del país. Som testimonis actius d’un instant irrepetible. Celebrem-ho cada dia de la millor manera, és a dir, sense fer cap pas enrere.