Vivim dies de fúria i el llenguatge va apujant el to, i més que ho farà, i després de les acusacions de nazis, ja molt suades i pròpies de gent amb poca imaginació, han arribat les de bolivarians, i assumida l’expulsió a la via làctia, hi ha qui parla de "govern d’aiatol·làs". Des d’un punt de vista lingüístic, el moment és d’allò més interessant. A veure qui és més creatiu. Ho hem d’entendre: com que acusar algú d’amic d’ETA ja no vol dir res, gràcies a què el senyor Acebes va posar de moda penjar l’etiqueta a tothom que no li queia bé i la va cremar, què podem dir ara que sigui més gruixut? Anem enfilant-nos, i forçant les comparacions, i fent el llenguatge més i més impactant, explosiu, letal.

Els estirabots representen el nivell més vistós de la tendència al vocabulari de xoc, però n’hi ha un altre que passa una mica més inadvertit i en què potser tots caiem de vegades, i que té a veure amb l’ús de paraules llamineres perquè etiqueten la realitat amb rotunditat i rapidesa però que ho fan d’una manera imprecisa. Si ens hi fixem una mica, aquest estil ara hi és pertot, i ja no parlo només del procés sobiranista.

Quan llegim articles de premsa publicats fa trenta, quaranta anys, o més, sovint ens semblen una mica insípids, discrets, massa sobris. Els autors encara no havien après el poder d’un bon adjectiu pirotècnic. No havien  descobert que dir que una cosa ha quedat malmesa té poc impacte, que és millor dir que ha estat destruïda, arrasada o fulminada. Encara que no sigui ben bé el cas. Tant se val. No s’havien adonat, o sí, però es contenien, que crida més l’atenció alertar que un polític menteix que advertir que es va equivocar en un pronòstic, i que fa més patxoca dir que determinat comportament s’està criminalitzant que limtar-te a constatar que no està sent reconegut com potser caldria. En el procés, tot això agafa una volada més exagerada, com sabem, i en les dues direccions: crear un debat apassionat és fracturar la societat de la mateixa manera que cada dia és històric.

És possible que tot plegat sigui un efecte del llenguatge audiovisual i de l’addicció o, perdoneu, la tirada que tenim cap a la gratificació immediata. Cada cop necessitem paraules més estridents perquè fem el favor d’arquejar les celles i prestar atenció. Guanya el lèxic-espectacle, encaminat al lluïment de qui el fa anar i a la caricaturització de la realitat. La demagògia pot ser molt divertida, així que potser ens farem un fart de riure. Ara bé, quines paraules emprarem, quines paraules ens quedaran, el dia que, de debò, haguem de parlar d’un acte nazi, d’un polític que menteix, d’una pràctica criminalitzada, d’una societat fracturada o d’un dia històric?