Tret de sorpresa de darrera hora, tot indica que l'acord entre la Moncloa i el bloc independentista és a prop de convertir-se en una realitat. Pedro Sánchez té ja a tocar la investidura que l'ha de mantenir a la presidència del govern espanyol. L'amnistia, però, s'ha convertit en el gran aglutinant d'una dreta radicalitzada que ja no troba límits en la seva ira. Com sol passar en ocasions similars, és la histèria de l'enemic la que convertirà en més èpica la llei que serà registrada al Congrés en les properes hores o dies, si res es torça. 

Era esperable l'oposició del PP al projecte d'amnistia. Des d'un punt de vista d'estratègies polítiques, fins a cert punt era inevitable. Però el llenguatge emprat per manifestar el seu rebuig converteix la posició del partit d'Alberto Núñez Feijóo en un gran error històric. Génova ha llançat tota la seva carrosseria contra un projecte legislatiu que encara no ha pogut llegir. El braç jurídic dels populars ha sortit a l'atac. Un sector del CGPJ -que espera la seva renovació des de fa cinc anys- ha parlat de "risc d'abolició de l'estat de dret". 

L'Associació Professional de la Magistratura, que reuneix els jutges conservadors, ha parlat de "principi del fi de la democràcia". I l'expresident de l'executiu i exlíder del PP José María Aznar s'ha referit a Sánchez com "un perill per a la democràcia". En qualsevol altre país europeu, declaracions d'aquest tipus suposarien una greu crisi institucional i qui sap si no una trencadissa de l'Estat. En el cas de la política espanyola, ningú creu el que diu i tot és pur teatre. Però les paraules queden i poden generar fractures de llarga durada. 

En la trampa de creure que Sánchez ha ultrapassat tots els límits possibles per romandre en el poder hi han caigut fins i tot persones assenyades. En realitat, el tacticisme del dirigent socialista pot ser criticable, però no és ni estrany ni aliè al joc polític de totes les democràcies. Al capdavall, són les correlacions de forces als parlaments i no altra cosa les que decideixen les lleis que s'aproven i les prioritats que s'estableixen. La societat espanyola va deixar clar el seu missatge el 23-J: no volia un govern de la dreta i l'extrema dreta, i va encarregar a Sánchez que ho intentés amb el sobiranisme.

Tot oportunisme i canvi d'opinió respon a la política. Per això el pacte del Majestic el va rubricar un Aznar que quatre anys després va imprimir un brusc gir a la dreta. Però una cosa és l'oportunisme i l'altra és incitar a una mena de rebel·lió contra el govern legítim. Què és, si no, la crida a la societat en contra d'un president que és una amenaça per a la democràcia? El PP continua vivint en el castell que ha erigit a partir de falsedats i guerres pàtries. El PP busca obtenir algun rèdit d'aquesta oposició frontal i demagògica contra l'amnistia. Però és difícil que se'n surti. I el que és segur és que el desig de Feijóo d'arrelar més el partit a Catalunya apareix ara com una fantasia. 

Diuen que quan un ministre francès va proposar la detenció de Jean-Paul Sartre per la seva oposició a la guerra d'Algèria, el general De Gaulle el va tallar en sec: "No, no podem posar a la presó la meitat de França". A la dreta espanyola mai li ha importat empresonar la meitat de Catalunya. El destí tràgic de la dreta espanyola és la seva incapacitat per deslligar la seva idea de nació de la de càstig. Això li pot reportar alguns beneficis a l'Espanya interior, potser, o sumar algun diputat a costa de Vox. Però invalida un lideratge que no pot oferir un projecte d'Espanya que no passi per processar a la resta.