Sempre recordaré la setmana del 14 d’octubre de l’any passat. Va ser una de les setmanes més dures de la meva vida. Aquell dia la sentència del Tribunal Suprem ens va canviar la vida. Una sentència que em va castigar personalment a 11 anys i mig de presó, però que, col·lectivament, va condemnar milions de persones per escarmentar-nos, perquè per defensar la unitat d’Espanya tot s’hi val.

Aquella setmana ho vam veure. I tant si ho vam veure, amb la detenció de centenars de joves que s’havien manifestat en contra d’unes condemnes injustes i amb desenes d’empresonaments a conseqüència de les protestes. Volien atemorir-nos amb detencions arbitràries i vulnerant drets fonamentals com el dret de manifestació. Fa un any van voler fer por al jovent del País, amb un episodi més de repressió policial i judicial, per intentar frenar l’independentisme.

Amb la Laura i en Joan, dos dels joves injustament empresonats aquella setmana, hi vaig coincidir a Mas d’Enric, els havien detingut per haver-se manifestat en contra de la nostra sentència. Els reivindico i els dono tot el meu suport a ells i als altres joves tancats en diferents presons i a les seves famílies que, un any després, encara pateixen la repressió i continuen processats a l’espera de judici.

Vam viure i conviure durant més d’un mes i vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ells, especialment amb la Laura que va estar amb mi al mòdul de dones, uns joves coratjosos i compromesos que estan esperant dia i hora per al seu judici, com la majoria dels altres nois i noies, només dos han estat jutjats i absolts després d’haver passat 8 mesos a la presó de Puig de les Basses. Aquesta és una altra de les cares de la repressió. A la Laura li deien la “nena”, es va guanyar el cor de les internes de Mas d’Enric per la seva espontaneïtat i generositat, quan va marxar totes van plorar d’alegria perquè sortia en llibertat i de pena perquè no la tornarien a veure. Amb en Joan no hi vaig parlar tant perquè estava en un altre mòdul, però vaig fer per coincidir-hi en moltes activitats, és un jove generós i sincer que encara es pregunta, ara, per què el van detenir.

Aquesta realitat, que em dol i que denuncio, fa evident que la repressió té molts tentacles i va més enllà de nosaltres, els presos i les preses polítiques. La repressió ataca i posa en perill els drets i les llibertats democràtiques de la nostra societat. Per això cal continuar treballant per retornar un conflicte polític a la política, d’on no hauria d’haver sortit mai, amb una llei d’amnistia que inclogui les gairebé 3.000 persones represaliades per la causa general contra l’independentisme, com la Laura, en Joan i tots els joves que aquella setmana van veure estroncat el seu futur, també el jove madrileny, Dani Gallardo que  continua injustament pres.

I és que, com vaig dir fa un any, contra la repressió i contra la sentència: persistència, persistència i persistència. Només persistint aconseguirem que la repressió no ens arrabassi els drets i les llibertats que tan durament van aconseguir els que ens van precedir. Només persistint plantarem cara a aquesta dreta feixista que ens vol fer tornar al segle XIX. Només persistint guanyarem la llibertat i la independència del nostre país. Sabem que persistir és l’única forma de garantir un futur feminista a les nostres filles i nétes, l’única manera d’aconseguir la República catalana socialment justa i un país de drets i llibertats on no s’empresona el Govern per posar les urnes, ni la presidenta del Parlament per permetre un debat, ni el jovent per manifestar-se.