Quan venen mal dades, més val recórrer al sentit comú. Si es tracta del Barça, el sentit comú es diu Evarist Murtra. Home savi que sempre ha pensat en el bé del club -també com a directiu-, Murta va concedir a Pep Guardiola el seu millor consell en privat. Abans de prendre cada decisió, rumia si beneficiarà el Barça, li va transmetre l’empresari. Tenia ascendent sobre Guardiola, que abans de ser entrenador ja era el guardià de les essències futbolístiques que Johan Cruyff va deixar en herència. Aplicant el sentit comú, Murtra va lluitar més que ningú per fer que Joan Laporta escollís Guardiola per succeir Frank Rijkaard a la banqueta. El que va venir després és de sobres conegut. I, avui, també enyorat.

Resulta saludable recordar figures compromeses amb el barcelonisme, especialment les que han defugit el conflicte, ara que l’entitat navega a la deriva, faltada de referents futbolístics però també morals, impossible com sembla trobar dosis de sensatesa en la gestió. El Barça és un polvorí. Sempre ha estat un club caïnita, fins i tot en la victòria, però des que Joan Gaspart va protagonitzar l’epíleg decadent del nunyisme, el Barça no havia transmès tanta desorientació. La inèrcia de l’equip, entregat a Messi, encara sosté la llotja de mals pitjors. Però al Camp Nou fa temps que es calcula quan arribarà la patacada que posi punt final a tanta improvisació, allunyat com està el club del model que el va convertit en un referent.

L'episodi dels missatges a les xarxes socials, pagats amb diners dels socis, per danyar la imatge de capitans de la primera plantilla, exestrelles de l'equip, expresidents i rivals de la junta directiva és l'última mostra -segurament la més grotesca- de la descomposició de l'entitat. El Barça del plenipotenciari Josep Maria Bartomeu ha embarrancat. La deficient planificació esportiva, amb una política de baixes i altes incomprensible; la descapitalització de la Masia, coartada d’oportunitats mentre floreixen fitxatges de futbolistes sense ADN Barça i es mercadeja amb els que ja havien fet el salt al Camp Nou; i la preocupant situació econòmica, que requereix exercicis d’enginyeria financera anuals per quadrar els comptes, són els mals més visibles.

Ningú com Messi personifica els danys de tants pecats capitals. Guardiola va anunciar en la seva marxa que el calia fer amb l'argentí era ajudar-lo a tenir els millors companys de viatge. Avui Messi és principi i final de l'equip, biga d'un club despullat de talent. Per això hi ha tants culers que fan càbales per desxifrar quants anys li queden al capità i es pregunten si no s'hauria d'haver tret més rendiment dels anys de maduresa del millor de tots els temps. La solitud que projecta el capità, que ja no es mossega la llengua quan li toquen el voraviu, és la millor auditoria que es pot fer a la junta directiva. Messi necessita incentius. És bo recordar-ho ara que falten pocs mesos per arribar al juny, quan l'argentí pot trencar de forma unilateral el contracte que el lliga al club fins al 2021.

El Barça ha deixat de tenir una idea. Bartomeu predica credos que mai s'ha acabat de creure, perquè el model no es defensa posant el nom de Cruyff al nou Miniestadi o repetint que la Masia no es toca. El model es muscula creant les condicions perquè els professionals facin la seva feina. Mentrestant, el Barça va explicant pel món un motlle que no s'aplica. Quina paradoxa. Quanta misèria devia veure Xavi per no acceptar el que li fa més il·lusió, entrenar l’equip de la seva vida.

A Bartomeu només li falta una nit agra al Camp Nou per haver de convocar eleccions. Les altres eleccions que interessen al país.