A la xarxa hi ha exaltació. En el bloc republicà, la dels que adjudiquen la frustració de no tenir ja la República, només a la covardia d’una part de l’independentisme. Aquesta dinàmica està farcida de desqualificacions a Esquerra, Òmnium i PDECat. Desqualificacions interessades per part d’alguns més interessats a recuperar o a intentar l’hegemonia la si del bloc, que  a ampliar-ne la base. Sota el discurs de la valentia i la superació de partits només pot créixer a costa dels altres el puigdemontisme o l’alternativa que de fa temps preparen opinadors emergents molt inflamats en els articles, tuits o tertúlies. Aquesta opció de la mà de Junts o separada, oferirà una independència exprés. Els més vells ja n'hem viscut diverses de fugues endavant de resultats efímers. Després, de l’ensulsiada els que havien estat acusats de covards, pels inflamats, els tocava reemprendre la feina que els altres havien malmès.

És un fenomen només català aquest de les apel·lacions antipartidistes al poble? La darrera crisi econòmica està impactant les classes mitjanes europees. L’estat del benestar assolit fa 30 anys està en risc. L’economia en robotitzar-se i globalitzar-se amenaça en destrucció de milions de llocs de treball i la gent no percep quins són els que poden reemplaçar-los. La societat europea s’està envellint mentre la situació a l’Àfrica i Àsia fa preveure allaus potencials de migrants i de refugiats. A l’ensems tothom és conscient dels riscos cada cop més perceptibles de reptes ambientals. I per si no en tinguéssim prou tornem a la Guerra freda sense alternatives sòlides per les que posicionar-se. Davant del tardocomunisme de Xina, i les quasi dictadures de Rússia i de Turquia, aquest aliada de l’OTAN, què hi proposa occident? Una política de xulo de barri com la de Trump i un escandalós mercadeig de vots entre estats d’una UE que s’atreveix a sancionar Polònia i Hongria per la no separació de poders i perdona Espanya per situacions més greus. Una UE que mira prim amb els febles com Grècia o els països de l’Est i calla davant els estats més fallits de la UE com Espanya i Itàlia.

El còctel és explosiu i sense propostes alternatives clares no és estrany el creixement de la por i el pànic de perdre el món conegut; de perdre la idiosincràsia cultural i les formes de vida i de benestar. Cal dir que la por és legítima i els partits majoritaris són vistos com a responsables del que ens ha porta fins aquí. Però l’esquerra alternativa, amb poques excepcions, està ancorada en discursos estatalistes com a solució; discursos que són recuperats ràpidament pel populisme de dretes i de l’extrema dreta. La solució a la por és més estat; sí però per a nosaltres: autarquia i tancament de fronteres a la població i a l’economia.

En aquest panorama preocupant que la gent percep o intueix és on sorgeixen els populisme entre els marginats, la classe obrera en risc i les classes mitjanes empobrides. La majoria de vegades opten pel populisme de dreta. Així és en la major part d’estats europeus de l’Est i ara Alemanya (primera força de l’oposició), a Itàlia on tenen majoria i a Espanya, on el PP fa temps que aplica aquesta política. I Cs ha sortit com alumne avantatjat; donant a la camisa blanca de marca liberal la disfressa adequada per camuflar el profund falangisme que ho aposta tot a onejar la bandera i exercir l’autoritarisme emparat en la fusió de poders de la Santíssima trinitat i el suport de les empreses del capitalisme del BOE.

Però a Catalunya som indemnes a aquesta deriva? No ens enganyem. L’independentisme no hagués crescut entre les capes mitjanes sense la profunda crisi econòmica i d’horitzons que patim com a tot Europa. La sort a Catalunya és que en haver-hi una qüestió nacional pendent i amb un estat en contra, el populisme conseqüent s’encarrila cap a opcions democràtiques i antiestatalistes. Però no és estrany que certes banderes esgrimides normalment pels segments més acalorats siguin: “Ni esquerres ni dretes, Catalunya·. “Tots els partits i els polítics són igual”. “Hem de passar per sobre dels traïdors. Si no teniu collons retireu-vos”.

Per això, per exemple, qualsevol nova oferta per a presidir l’ANC o per fer una nova candidatura electoral unitària que superi els partits etc són maniobres per a l’exaltació d’una de les quatre opcions polítiques que per ara hi ha sobre la taula o per a la creació d’una cinquena.

Quins són els antídots contra el populisme a casa nostra? Primer, parlar amb prou transparència. Els republicans tant partits com moviments hem guanyat políticament però de moment hem perdut el pols de la força. Ens toca valorar molt bé on som per decidir entre tots i consensuadament cap on anem i per fer què.

Segon, s’ha de dir que el Govern, sigui més o menys simbòlic, en aquesta nova fase, just servirà per aturar algun cop i recuperar algun dels llençols perduts en la bugada. I que és la societat civil i en ella els partits que hauran de decidir diverses formes de mobilització, més plural, més diversa, més especialitzada.

Tercer, cal que  surtin noves cares a la llum. L’absència, per presó dels principals referents del moviment, només es pot compensar amb l’arribada a primera fila de potents equips de relleu que animin a la societat civil a construir alternatives en tots els camps sense refiar-se gaire de les institucions, ni tan sols de les catalanes siguin el famós Govern autonòmic efectiu o la virtual República

Si serveix de consol, el relleu del populisme espanyol que portarà l’Estat a la fallida final no tardarà en situar-se en primera posició i en llocs de poder. Els aires falangistes sempre han envoltat els partits majoritaris a l’Estat. No els vencerem atiant un Moviment 5 estrelles a Catalunya. Aglutinar només els Grillindys no servirà per derrotar el populisme espanyolista. Cal més ambició.