No puc estar d’acord amb Carles Puigdemont que la República és a la ment de molts catalans, si no és com un anhel. La realitat és que no existeix. Podrem dir que la vam proclamar en una performance simbòlica, però el temps i els testimonis ens han demostrat que, en el millor dels supòsits, no va passar de ser un farol per provocar una negociació. També estic segur que, si fiscalitzem dia a dia les decisions que ha pres el president des de l’estiu cap aquí, en trobarem unes quantes d’errònies. I, alhora, no tinc cap dubte que el seu lideratge està tan viu com fora de joc.

Sigui en un equip de futbol, de treball o de govern, trobar un líder em sembla tan difícil com descobrir aigua a Mart. No abunden les persones que, pel seu carisma i/o credibilitat, arrosseguen. Queda clar que no és imprescindible tenir-ne un al capdavant d’un estat ja existent -Rajoy en seria l’antítesi- però aquesta figura és fonamental si es tracta de construir-ne un de nou. I em sembla que tenir Puigdemont a Brussel·les, ara arraconat i aparentment amortitzat fins i tot pels seus, no ens ho podem permetre.

Un dels mèrits de Puigdemont és haver-se convertit en un líder apareixent com un bolet quan Artur Mas va haver de fer el pas al costat. Fins i tot quan el sento admetre errades o exposar idees amb què no combrego, me’l crec. I diria que li passa el mateix a un gran percentatge de l’electorat independentista si fem cas de les últimes eleccions, quan va trencar tots els pronòstics pràcticament en solitari, allunyat de les tesis -si no estava clar, després ho hem vist claríssim- del que se suposava que era el seu partit.

Malgrat que el president continuï remant tant com pugui des de Bèlgica per fer visible el conflicte amb Espanya, l’independentisme necessita trobar amb urgència una figura aglutinadora ara que assistim al depriment espectacle de la tria del nou candidat a la presidència, el repartiment de les engrunes autonomistes i l’acumulació de retrets entre els que havíem de fer pinya. No tinc ni idea de qui pot ser. És probable que molts dels noms que sonen estiguin preparats per presidir una comunitat autònoma però, honestament, no hi veig cap líder.

Des de la perspectiva actual, hauríem d’acceptar que Soraya tenia raó quan es va vantar d’haver escapçat l’independentisme. Les brases, els dos milions llargs no hem desaparegut ni ens poden fer desaparèixer; tenim clar l’objectiu, però no el recorregut, ni els temps, ni -per descomptat- quin pla s’ha de seguir. I ens cal que, igual que un dia va aparèixer Puigdemont del no-res, sorgeixi una altra locomotora amb la seva mateixa valentia i capacitat d’encoratjar per atiar la flama i recordar-nos que no som morts.