Sobrepassat el debat dels pressupostos sembla que no queda cap entrebanc perquè el Govern encari la preparació del referèndum, amb el nou debat que això comporta. Un debat que s'hauria de començar a entomar ja, perquè no és cap secret que un referèndum com cal haurà de fer front a circumstàncies molt adverses.

El referèndum promès haurà de buscar la validació internacional, explicita o no, sota les condicions que imposa un Tribunal Constitucional implacable. Per celebrar-se, molt probablement haurà d'entrar en desobediència oberta, més encara quan inhabilitin a certs càrrecs. També probablement necessitarà ciutadans, a poder ser funcionaris, que vulguin participar del procés sota l'amenaça de perdre les seves feines. Fins i tot, és probable que hagi de celebrar-se amb una ordre que manaràs als Mossos anar a treure les urnes.

Tots els anteriors són aspectes que cal treballar. Hi ha aspectes jurídics, logístic o diplomàtics, entre molts altres. Cadascun amb unes condicions de partida que el Govern ha d'acomodar, modificar o promoure. Però, d'aquests, el més important perquè el referèndum acabi realitzant-se és el vessant polític, és a dir, les condicions polítiques adients que impulsin al Govern i impedeixin que faci una cosa diferent de la promesa.

Serveixi el 9-N com a mirall per entendre la situació a la qual el sobiranisme s'haurà d'enfrontar. És cert que, els mesos abans del 9-N, per diferents raons, pocs van donar la importància adient al caràcter formal d'aquella votació. Però, també ho és que les condicions polítiques d'aleshores van fer possible que, una tarda de setembre, els representants dels partits no governamentals que hi donaven suport entressin al Palau de Pedralbes pensant a fer alguna cosa similar a un exercici d'autodeterminació. Hores després, sortirien neguitosos amb una nova proposta que rebaixava la consulta a un mer procés participatiu. Sobre aquest, una setmana després, tot ells estaven molt d'acord en el fet que el que anaven a fer era: una mobilització sense valor jurídic.

Si això va ser possible, és perquè l'opinió pública, el sobiranisme civil i els partits de l'oposició no estaven preparats, ni en condicions, per aturar aquest bescanvi governamental. Vist en perspectiva, sembla que no hi havia condicions polítiques a Catalunya per fer un referèndum d'autodeterminació, o que aquestes no es van exhaurir.

Ara, aquestes condicions tornen a jugar un paper protagonista en la promesa del referèndum. Només la fermesa de les forces polítiques i socials poden empènyer el Govern cap al referèndum, passi el que passi, sostenint-lo davant una resposta repressiva més o menys agressiva i, també, bloquejant una eventual tornada enrere o una rebaixa com la del 9-N.

Hi ha els requisits perquè això passi? Sóc pessimista. El Govern no només no està fent públics els passos que està fent per superar les dificultats de dur a terme els seus plans, sinó que té una important base social que ni tan sols li ho reclama. Tampoc des de les organitzacions civils sembla que se'ls estigui lligant en curt.

El fet que el Govern hagi amenaçat amb no fer el referèndum si la CUP no aprovava els pressupostos n'és una bona prova. L'amenaça és preocupant, però és molt més preocupant que no es trobi cap resposta per part d'aquells que, se suposa, haurien de vetllar perquè el referèndum es fes tan si com no.

La incapacitat o manca de voluntat del sobiranisme de sortir a contestar l'amenaça constant per part del Govern de no fer el referèndum és, en última instància, la millor mostra de la feblesa social que permet una manca de compromís del Govern amb el referèndum. Perquè, fiquem-nos-ho al cap, cap Govern optarà en el darrer moment per dur a terme una cosa tan complicada si té una sortida digna al seu abast, és a dir, si no té una base social excepcional empenyent-lo cap a això.