A Catalunya hi ha una mena de tradició no escrita en la qual sembla que els personatges coneguts –o populars o famosos, com vulgueu- no s’han de mullar públicament quan se’ls pregunta, posem pel cas, si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. Evidentment tenen tot el dret del món a no contestar emparant-se en la reserva o confidencialitat, un dret tan reconegut com ho és el de la llibertat d’expressió i opinió. Però el que no acabo d’entendre és que aquells que intuïm –insisteixo, potser només intuïm- que estan a favor de la secessió optin per mantenir la incògnita i, en canvi, els que ja els va bé la unitat amb Espanya es pronunciïn sense problema i reiteradament.

I aquí rau la qüestió: la feina que encara hi ha per fer, que no s’ha fet o no s’ha fet prou bé durant tres dècades i que ara encarrilem tan bonament com sabem, que és explicar els avantatges de l’estat propi, deixar clar que independència és progrés i tots aquells arguments que calguin per aconseguir que ben aviat guanyi la llibertat i la dignitat en aquest petit país mil·lenari anomenat Catalunya. Però cal esvair encara aquell dubte, aquella por, aquell temor del què em passarà si dic això o allò altre. No podem prometre a aquells actors, cantants o futbolistes (per posar un exemple de gent popular, coneguda, mediàtica) que no perdran seguidors a Espanya; no els podem garantir que no els boicotejaran concerts, contractes o acords publicitaris, però sí els convidem a una reflexió: ¿voleu seguir formant part d’un estat que mirarà de segar la vostra carrera si no penseu com els agrada a ells? ¿Paga la pena seguir treballant per i en una Espanya sense dret a discrepar, sense dret a decidir, sense dret a desitjar la màxima quota de llibertat individual i col·lectiva?

No pot ser que el mileurista –amb sort- que paga una entrada per anar al teatre, a un concert o a un partit de futbol es “mulli” i en canvi no ho faci aquell que té altaveu i força per fer-ho. No pot ser que el president del país hagi estat víctima de campanyes difamatòries, insults i amenaces mentre una bona part de l’star-system català s’espera a l’aguait dels esdeveniments. Aquest és un procés de tothom, i on tothom té dret a expressar com imagina el futur del seu país. Per això demanem majoritàriament un referèndum i per això existeix la democràcia. En aquests instants històrics no val amagar-se i deixar anar aquella tifa de “jo no parlo de política”. Perquè no parlem de política, sinó del país. Els asseguro que de política segurament no en tornarem a parlar fins que no siguem un estat, perquè la política es fa a Madrid. A Barcelona, en tot cas, s’administra les engrunes com es pot. Al Parlament no es legisla de veritat perquè sempre hi ha un tribunal que es fa dir constitucional que tomba allò que no agrada als neocons del PP o els pijoprogres socialistes.

No parlem de política, parlem de valors, de justícia, de dir en veu alta, i a les urnes, què volem ser quan siguem grans. Parlem de passar pàgina a aquesta estúpida etapa d’adolescència autonòmica, aquest viure a casa els pares i demanar diners per les teves despeses. Parlem de ser adults i dir les coses pel seu nom, agradin o no. Amb el risc de perdre contractes, que et xiulin als camps d’Espanya o que no et contractin a Extremadura. I? Europa és immensament més gran que Espanya i el món ho és d’Europa.

No cal ser políticament incorrectes, només cal ser valents.