Ara que ja tenim data i pregunta, l’horitzó– com deia Joan Serra– es mostra una mica més clar, però no gaire. Encara queden molts entrebancs com per imaginar-se una Catalunya independent. En primer lloc, l’Estat continuarà fent el possible per impedir el referèndum i erosionarà cada cop més el propòsit sobiranista. Caldrà també que la convocatòria de l’1 d’octubre sigui una cita massiva, molt més nombrosa que el 9-N. I, per últim, que el resultat a la pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”, sigui inequívocament un sí.
En cas que el sobiranisme aconsegueixi salvar aquests obstacles (i altres que han de venir) el següent pas serà explicar a la ciutadania com serà l’estat independent dels pròxims anys. Seria indispensable que en el nou espai polític no hi hagués cap fissura per a la corrupció, el problema que més amoïna a la gent, després de l’atur. O, com a mínim, que s’apliquessin mesures per prevenir-la millor.
Empresaris que cobren comissions a canvi d’obra pública, finançaments il·legals de partits polítics, desviaments de fons públics, suborns, blanqueig de capital, conflictes d’interessos, corrupció urbanística, etc. Delictes pels quals han estat detinguts, imputats, acusats i/o condemnats alguns dels protagonistes del cas Nóos, cas ITV, cas Mercuri, cas Pujol, cas Pretòria, cas Innova, cas Petrum o el cas Antifrau, entre molts altres. Aquesta setmana, el protagonista ha estat Germà Gordó, investigat pel cas 3% de presumpte finançament irregular de CDC.
L’acumulació de poder, la falta de control o controls febles, sense auditories internes a les institucions i empreses públiques són algunes de les causes que alimenten la corrupció. S’actua de manera reactiva i el cost sempre és molt més elevat que si es prenguessin accions preventives. Víctor Lapuente, investigador del Quality of Government Institute de la Universitat de Göteborg, explicava ara fa uns dies a Barcelona, que a Suècia s’han donat 150 casos de corrupció des de l’any 2000 fins avui. “Hi havia sis polítics implicats i només es va demostrar que tres eren corruptes. El més greu va ser el cas d’un polític que va ser convidat a un partit d'hoquei sobre gel”.
Sobren les comparacions amb Catalunya i Espanya, juguem en una altra lliga. “Les dades demostren que la corrupció no es troba en la part baixa de l’estructura funcionarial. Es concentra a les cúpules del poder. Quan pugem en l’escala jeràrquica de les administracions i la política és més intensa”. Una altra diferència entre la corrupció que es dona a països del nord d’Europa i a casa nostra, és que allà tenen casos individuals i aquí operem a través de xarxes. Tècnics, partits polítics, empreses privades, públiques, tots relacionats en una trama. “A Espanya, un 67% de la població considera que per tenir èxit als negocis s’han de tenir connexions polítiques”, continua l’investigador de la Universitat de Göteborg. El motiu pel qual es descobreixen aquestes xarxes no és pels alertadors, que a Catalunya i Espanya són ben pocs. Si no perquè algú decideix trencar la lleialtat per interessos polítics, econòmics o personals.
Les mesures directes contra la corrupció, com les oficines antifrau, estan bé però són insuficients. Perquè al cap de cinc o sis anys les agències acaben sent capturades o els “peixos grossos” saben esquivar els controls. Sabem que acabar amb la corrupció no és una qüestió de dies, ni d’anys. Que la Llei de Transparència encara té camí per recórrer abans no sigui efectiva i preventiva. Però seria bo incorporar, com més aviat millor, reformes institucionals i controls interns a les administracions per afavorir un bon govern i una reducció dels abusos que deriven en la desconfiança ciutadana cap a la política i l’acció pública.
En cas que el sobiranisme aconsegueixi salvar aquests obstacles (i altres que han de venir) el següent pas serà explicar a la ciutadania com serà l’estat independent dels pròxims anys. Seria indispensable que en el nou espai polític no hi hagués cap fissura per a la corrupció, el problema que més amoïna a la gent, després de l’atur. O, com a mínim, que s’apliquessin mesures per prevenir-la millor.
Empresaris que cobren comissions a canvi d’obra pública, finançaments il·legals de partits polítics, desviaments de fons públics, suborns, blanqueig de capital, conflictes d’interessos, corrupció urbanística, etc. Delictes pels quals han estat detinguts, imputats, acusats i/o condemnats alguns dels protagonistes del cas Nóos, cas ITV, cas Mercuri, cas Pujol, cas Pretòria, cas Innova, cas Petrum o el cas Antifrau, entre molts altres. Aquesta setmana, el protagonista ha estat Germà Gordó, investigat pel cas 3% de presumpte finançament irregular de CDC.
L’acumulació de poder, la falta de control o controls febles, sense auditories internes a les institucions i empreses públiques són algunes de les causes que alimenten la corrupció. S’actua de manera reactiva i el cost sempre és molt més elevat que si es prenguessin accions preventives. Víctor Lapuente, investigador del Quality of Government Institute de la Universitat de Göteborg, explicava ara fa uns dies a Barcelona, que a Suècia s’han donat 150 casos de corrupció des de l’any 2000 fins avui. “Hi havia sis polítics implicats i només es va demostrar que tres eren corruptes. El més greu va ser el cas d’un polític que va ser convidat a un partit d'hoquei sobre gel”.
Sobren les comparacions amb Catalunya i Espanya, juguem en una altra lliga. “Les dades demostren que la corrupció no es troba en la part baixa de l’estructura funcionarial. Es concentra a les cúpules del poder. Quan pugem en l’escala jeràrquica de les administracions i la política és més intensa”. Una altra diferència entre la corrupció que es dona a països del nord d’Europa i a casa nostra, és que allà tenen casos individuals i aquí operem a través de xarxes. Tècnics, partits polítics, empreses privades, públiques, tots relacionats en una trama. “A Espanya, un 67% de la població considera que per tenir èxit als negocis s’han de tenir connexions polítiques”, continua l’investigador de la Universitat de Göteborg. El motiu pel qual es descobreixen aquestes xarxes no és pels alertadors, que a Catalunya i Espanya són ben pocs. Si no perquè algú decideix trencar la lleialtat per interessos polítics, econòmics o personals.
Les mesures directes contra la corrupció, com les oficines antifrau, estan bé però són insuficients. Perquè al cap de cinc o sis anys les agències acaben sent capturades o els “peixos grossos” saben esquivar els controls. Sabem que acabar amb la corrupció no és una qüestió de dies, ni d’anys. Que la Llei de Transparència encara té camí per recórrer abans no sigui efectiva i preventiva. Però seria bo incorporar, com més aviat millor, reformes institucionals i controls interns a les administracions per afavorir un bon govern i una reducció dels abusos que deriven en la desconfiança ciutadana cap a la política i l’acció pública.