Tots ens hem posat a somiar sobre quan ens tocarà gaudir del desconfinament. Però el pensament cada cop es dirigeix més cap al paisatge econòmic que quedarà després. Lagarde ha pintat un panorama que podria ser molt dramàtic per al conjunt d'Europa. Però no tothom en sortirà igual. El vicepresident Pere Aragonès estima la baixada a Catalunya en el 7,6% del PIB el 2020 i un rebot del 6,5% el 2021, si s'intervé activament des del sector públic. I si no s'intervé, una baixada del 8,8 % i rebot del 5,1 %.

No tinc informació solvent per creure si això anirà així o molt pitjor, seguint les previsions de Lagarde. Però, en qualsevol cas, hi ha un fet empíric contrastat: els estats amb major PIB per càpita que l'espanyol són tots els situats al nord dels Pirineus i a l'occident d'Europa. Espanya té una posició setzena a nivell europeu i vint-i-sisena a nivell mundial. En tots aquests estats més ben situats, l'economia és industrial, tecnològica o financera, i bastant innovadora. No és el cas de l'estat espanyol, amb predomini de serveis de baixa qualificació i territoris subsisidats. 

En aquest marc de crisi, les demandes d'injectar diners a les empreses i als sistemes públics de salut, serveis socials i educació són lògiques. Però s'haurà de parlar molt clar sobre les limitacions del marc espanyol i del català. Espanya està per sota la mitjana del PIB per càpita europeu i, per tant, no és un estat dels pròspers. I per això, certes demandes d'homologació de pressupostos socials amb el nord d'Europa són forassenyades, sense que abans l'economia s'hi homologui. En segon lloc, la configuració oligàrquica de l'Estat el fa un dels més corruptes d'Europa, amb una manca de separació de poders evident, amb una de les desigualtats salarials més altes i amb una concepció contrària a la subsidiarietat i a la coresponsabilitat entre nivells de l'administració i ciutadans.

Per tot això, manejar certes xifres és trampós. Quan es diu que Catalunya dedica molt poc percentatge del seu PIB a sanitat o educació cal tenir present diverses coses. Primer, que el PIB disponible català és el nominal menys el que s'enduen els dèficits fiscals amb l'Estat i la UE, i que podem situar a l'entorn del 10% del PIB de mitjana. O sigui, que quan es calculen els percentatges de PIB català destinats a educació i sanitat, un 3,70% i un 4,50 % respectivament (dades de 2015), en realitat serien aproximadament d'un 4,1% i un 5%, un cop restat el 10% del total de PIB.

La segona consideració que cal és que el dèficit de capital públic històric en equipaments i serveis públics en sanitat i educació fa de Catalunya una de les zones amb més oferta privada en aquests àmbits. En tercer lloc, si el dèficit fiscal fos anul·lat, retornarien recursos públics a Catalunya que s'injectarien proporcionalment com a mínim als àmbits pressupostaris actuals. Això voldria dir que 2/3 com a mínim dels 16.000 milions del dèficit fiscal habitual, plourien com un manà sobre ABS , hospitals, serveis socials, escoles i universitats.

En tot cas, la crisi del coronavirus, com ho va ser l'oportunitat del projecte de reforma estatutària del 2005, haurà estat una altra gran oportunitat perduda pel PSOE, i ara també per Podem, per demostrar què volia dir una concepció federalitzant de l'Estat. El comportament recentralitzador i malaltissament jacobí del Govern de Madrid ha deixat ben clara la seva concepció d'estat autonòmic. L'estat recapta els ingressos i decideix a qui li pertoca fer la despesa i com. L'un decideix què cal fer i rep els ingressos, i les autonomies tractades de forma subalterna i instrumental, han de pagar sense tenir ingressos propis i han d'executar i callar.

El sistema autonòmic espanyol, interpretat també per les esquerres, acaba mostrant la seva perversitat amb tots els desavantatges del centralisme i d'un jacobinisme irresponsable. Com a mínim, França és ineficient però l'Estat assumeix els ingressos, les despeses i les responsabilitats. I Alemanya és eficient perquè coordina, escolta i són els estats federats que decideixen, ingressen i gasten. I ja no parlem dels estats petits i homogenis nacionalment, on la confiança i la responsabilitat fa que ciutadans i municipis tinguin un gran protagonisme en les actuacions públiques com les pròpies d'una emergència sanitària. 

Llavors, malgrat tots les esforços notables del Govern català per remar endavant, caldrà denunciar fins a la sacietat les malformacions estructurals de l'estat espanyol per trobar aliats a dins de la societat catalana i en altres territoris de l'Estat per tombar el règim i reprendre la construcció de la República catalana. Si no és així, tot es farà molt feixuc.

En la recuperació de la crisi del 2009, l'any 2017 havien recuperat el nivell del 2008 tots els estats europeus menys Grècia, Espanya i Itàlia, per aquest ordre de retard. Catalunya s'havia recuperat el 2015,  després de 7 anys. Al 2017, Andalusia, Castilla la Mancha, Múrcia, el País Valencià , Astúries i Cantàbria encara no s'havien recuperat. Algú té dubtes que sense una sotragada forta a les estructures reaccionàries, socials i econòmiques, de l'Estat espanyol, ens anirem encara a una recuperació molt més lenta?