Quan jugues a escacs, no n’hi ha prou amb pensar el següent moviment. Cal anticipar els escenaris futurs, entendre què farà l’adversari i, si cal, assumir sacrificis. A vegades toca perdre peons per preservar l’essencial. El problema arriba quan, per miopia estratègica, en lloc de sacrificar peons acabes sacrificant peces clau. Acabes entregant dues torres.

Les dues torres -en aquest cas, els dos regidors de Ripoll-, situades en un punt inhòspit del tauler, sí, però fermes. Amb uns fonaments sòlids, construïts a partir d’una trajectòria arrelada a uns valors: hereus d’una tradició obrera i compromesos amb la justícia social.

Dues torres que han resistit moments difícils. Els embats més durs del procés, el 155, les fotografies indignes amb el PP, les xiulades cada 11 de setembre o en prendre possessió de càrrecs públics. Que han suportat la tristesa i la desolació després dels atemptats del 17 d’Agost a Barcelona. I que, malgrat tot, han aguantat també quasi tres anys en un en un escenari de màxima pressió i confrontació constant, veient com un govern d’extrema dreta s’instal·lava al capdavant del municipi.

Aquestes torres no eren ornamentals. Eren defensa. Eren coherència. Per això, el seu enderroc és un error. Un error estratègic i difícil d’explicar en una organització que es reivindica municipalista. Una decisió, abstenir-se en uns pressupostos, que es pot explicar i entendre perfectament en clau local, ha rebut, en canvi, una resposta d’una virulència inaudita i difícilment explicable, que ha acabat derruint les dues torres. El que sorprèn no és tant l’origen de la decisió, sinó la desproporció en la reacció i les conseqüències que se n’han derivat.

I el més preocupant no és només la decisió. És la sensació que no s’ha après res del que ha passat a Ripoll aquests últims anys. Els cordons sanitaris, per si sols, no resolen res. Repetir que l’adversari és d’extrema dreta tampoc. Això pot ser descriptiu, però no és transformador. Quan una societat emmalalteix, no n’hi ha prou amb assenyalar els símptomes. Cal entendre les causes i actuar-hi amb rigor. Si no es fa, la malaltia avança.

La resposta a la dreta més reaccionària no és senzilla, però sí coneguda: acords transversals entre forces democràtiques, capacitat de governar pensant en la majoria i polítiques públiques que donin resposta real als problemes de la gent. Habitatge assequible. Mobilitat digna. Serveis públics de qualitat, on es cuidin els professionals de l’educació, de la sanitat i de l’atenció a les persones. Suport al teixit industrial, a les petites i mitjanes empreses, per generar oportunitats i repartir la riquesa. Això és el que construeix cohesió i desactiva el malestar.

Perquè si no s’actua sobre les causes, el deteriorament s’estén. I el que és evident és que si vas perdent peces, al final la teva posició al tauler és cada cop pitjor.