Les eleccions de la veritat

23 d’agost de 2010
Claredat. Penso que les properes eleccions al Parlament no seran, com fins ara, els comicis de les promeses sinó les eleccions de les paraules clares sobre la realitat d’avui a Catalunya. Potser per una qüestió de marketing polític, fins ara donava la sensació que el polític o partit polític que més prometia guanyava, és a dir, el missatge més guarnit de paraules boniques era el més “comprat” per la ciutadania. Penso que en les properes eleccions al Parlament la gent ja sap de quin peu calça tothom i quins són els reptes que uns i altres són capaços d’acomplir en els propers anys.

Fer, no prometre. La gent vol i té el dret a saber quina és la situació real del país –no cal ser massa espavilat per veure que no massa bona- i quines són les solucions per esmerçar els dèficits que a tots ens preocupen. La crisi econòmica, que es tradueix en una evident manca de confiança col•lectiva, ja no es resol amb el “puedo prometer y prometo” i encara menys amb “la culpa és d’aquells, però jo ho faré millor”. No és una qüestió de noms sinó de mostrar un full de ruta clar, valent, que es decideixi a Catalunya, no a Madrid. Però, pel que sembla, els partits parlamentaris catalans continuen obstinats a desenterrar vells programes electorals sense adonar-se que amb llurs manuals obsolets no ens en sortirem. Ens tornaran amb el federalisme, uns; amb fórmules d’estranyes simetries, altres; amb encaixos sorprenents, encara uns altres. I no és això. O Catalunya, per tant els ciutadans de Catalunya, fem un pas endavant o tot continuarà igual, amb matisos, però igual.

La fi de la metàfora. Per això penso que les properes eleccions seran diferents. Hi haurà formacions polítiques noves, cas de Solidaritat Catalana per la Independència, que poden posar en evidència la poca visió i fermesa dels partits tradicionals, els quals, per cert, veig que segueixen obstinats a vendre’ns productes que ja hem provat, però que no ens han satisfet. Els que han manat en els darrers anys i els que ho van fer fins que manessin els actuals s’hauran de posar les piles, certament, perquè el grau d’exigència de la població és més alt, més madur i ja no ens val sortir d’un acte polític amb un globus amb el logotip d’una cara somrient. Volem saber, amb paraules exactes, sense metàfores i amb frases acabades, quin és el camí que ha de traçar Catalunya en els propers anys, un camí que no pot passar mai més per la humiliació d’un Tribunal Constitucional, un camí que no pot tornar a penetrar pels carrerons del desencís vers un Parlament que no ha pogut, no ha sabut o no ha volgut defensar allò que vol el poble de Catalunya.