Aquesta setmana al Congrés de Diputats hi ha hagut dues votacions en relació a l'avantprojecte de llei de l'avortament del Govern popular. Val a dir que el títol que li ha posat el ministre Ruiz Gallardón, Ley Orgànica de protección de la vida del concebido y de los derechos de la mujer, ja retrata bé la hipocresia amb que el PP tracta una qüestió tant delicada.

La primera votació tenia un interès afegit, el de saber si alguns diputats populars trencarien la disciplina del seu grup, ja que es va fer secreta per demanda dels socialistes, que veuen en la llei una gran ocasió per recuperar-se del sot on es troben. Tot i que uns quants diputats populars s'hi van abstenir, la protagonista del desmarcament va ser la vicepresidenta de la càmera, Cèlia Villalobos, que a la segona votació va pronunciar-se contra el govern. El despropòsit del text de Gallardón es tan gran, que molta gent del partit popular s'hi estan posicionant en contra, des dels presidents autonòmics de Galícia i Extremadura fins a molta de la seva militància femenina que ha rebut la proposta com un sever retrocés en la matèria.

Com tothom sap, a Convergència, en temes de consciència, tenim llibertat de vot. Crec que aquesta posició del meu partit és ben sòlida. I m'agradaria que s'ampliés a molts mes àmbits, per cert! Els 10 diputats de CDC vam exercir aquesta llibertat, en les dues votacions. En la primera nou vam posicionar-nos a favor de la retirada de l'avantprojecte de llei, i un va creure que calia continuar-ne la tramitació. A la segona votació, presentada per la Izquierda Plural, hi havia dos punts, un demanant ampliar encara els supòsits d'avortament. Tots deu hi estem en contra. Pel que fa al segon punt, també vam coincidir tots deu en pronunciar-nos clarament en contra de la Llei Gallardón.
L'avortament és una tema molt delicat, que no es pot tractar des de la frivolitat ni des del tacticisme partidari. I, em sembla que uns i altres li estan tractant. El PP que el fa servir de tapadora dels seus casos de corrupció i de la seva incapacitat de superar la crisi. Els socialistes hi veuen una magnífica ocasió per mobilitzar les seves bases, i recuperar expectatives de vot.

Personalment no vaig votar la Llei Zapatero, em semblava excessiva sobretot pel que fa al tractament de les menors. Haig de reconèixer, però, que d'ençà de l'entrada en vigor de la llei, han disminuït molt notablement els avortaments tant a Catalunya com a Espanya. I això em sembla ben positiu. Per tant, voler ara substituir la llei, restringint els supòsits a violació i risc vital de la mare, no sembla gens equilibrat. Em causa especial preocupació l'eliminació del supòsit de malformació del fetus. Em costa d'imaginar que, per la gent no creient tornin els temps dels viatges a Londres o de les temibles clíniques clandestines. El meu absolut respecte i fins i tot admiració pels pares que volen continuar l'embaràs tot i saber que el seu fill pot tenir greus minusvàlues, no justifica que ningú ho vulgui imposar per a tothom. Per a mi, Déu es aquella immensa bondat que no gaudeix inflingint càstigs als homes i dones. Sempre he admirat l'església catòlica que s'ha basat en el respecte i l'estima, molt més que en la inquisició, les prohibicions i la por. Tampoc no m'agrada gens ni mica la lleugeresa abortiva de certs plantejaments radicals, i m'apunto a defensar una actitud molt més activa dels poders públics en l'educació per a la maternitat...

Son les meves reflexions personals. Les haig de fer en funció de la llibertat de vot. Com que el meu vot respon a la confiança dipositada per milers de ciutadans, sento també la necessitat de reflexionar en veu alta. D'explicar-me i d'escoltar. M'agradaria molt que aquest projecte de llei no arribés al Congrés. Les lleis han de respondre a un consens social ampli. És del tot evident que els plantejaments de Ruiz Gallardón presenten un biaix molt gran amb la societat catalana. I la incapacitat absoluta del ministre de Justícia pel diàleg, fa témer que es massa innocent creure que la tramitació parlamentària podria aconseguir un text legal mínimament conseqüent amb la realitat social. Clar i català: amb tantes dosis d'hipocresia no es pot abordar una qüestió complexa com aquesta.