L'inici aquest dimarts del debat de política general al Parlament, amb el discurs del president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha recordat la complexitat de la posició política del líder català. Aragonès ha parlat just mentre era a punt de començar al Congrés espanyol el debat d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo, un capítol que per força incideix en el de la cambra catalana. Aragonès s'ha adreçat a la "Catalunya dels vuit milions" i ha reclamat a Pedro Sánchez que es comprometi a abordar el referèndum, després de donar per feta l'amnistia.

Aragonès intenta amb voluntat i insistència consolidar un espai propi que no resulta gens fàcil d'obrir-se camí. El president català es troba, d'alguna manera, emparedat entre Sánchez i Junts, entre el govern espanyol i el sector de l'independentisme que es resisteix a reconèixer la seva autoritat. A les dificultats objectives d'unes negociacions amb un PSOE que necessita els vots sobiranistes però que actuarà, sens dubte, com un partit d'Estat -és a dir, de l'estat espanyol-, s'hi afegeixen les divergències estratègiques entre Esquerra i Junts.

N'hi ha hagut prou amb una intervenció breu de Carles Puigdemont, en relació a la declaració d'ERC de dilluns assegurant que ja existien documents sobre una llei d'amnistia, deixant clar que no se sent "concernit" pel que faci ERC, per fer de nou evident les dificultats amb què es troba el president català per intentar liderar les negociacions amb Sánchez. Junts ha furgat avui, després de la intervenció presidencial, en la "debilitat" d'Aragonès. També des del PSC s'ha subratllat la "solitud" del president.

Aragonès no pot baixar el llistó de les ambicions nacionals sobre la taula de negociacions i molt menys quan Puigdemont s'ha convertit en una peça imprescindible per a una investidura. No pot rebaixar plantejaments en un context de competència entre independentistes. A la vegada, el president de la Generalitat, ni per sentit de la realitat ni per tarannà, vol allunyar-se del terreny del pragmatisme i la concepció de la correlació de forces. Una correlació que ara ofereix possibilitats al sobiranisme però alhora els obliga a no perdre el contacte amb el batec dels corrents centrals de la societat catalana.

Però les dificultats d'Aragonès són també les de l'independentisme en bloc. Si la visió dels més maximalistes queda circumscrita al terreny de les pretensions, o de l'escenificació, poca cosa s'assolirà així que passi la investidura. Faria bé el sobiranisme de concordar propostes unitàries, i aquí la institució de la presidència de la Generalitat no hauria de ser bandejada. L'independentisme ha d'evitar la temptació que puguin tenir els seus integrants de convertir les negociacions de cara a la investidura en una pugna per convertir "l'altre" en menys patriota. El país seria el gran derrotat.