La nova generació de residents, la que ha escollit plaça entre els mesos d’abril i maig de 2022, ja s’ha incorporat als seus llocs de treball i a les unitats docents corresponents. Ha estat una elecció que, per tercer any consecutiu, s’ha dut a terme de manera telemàtica, en format de llista d’opcions i d’elecció en diferit. El Ministeri de Sanitat es va comprometre a una elecció “el més semblant possible al temps real”, però, tot i les millores introduïdes al sistema informàtic, la tria de places segueix sense tenir les garanties que disposava el sistema d’elecció presencial previ a la pandèmia.

No obstant això, el fet més remarcable ha estat que per primera vegada en molts anys han quedat vacants un total de 217 places de Formació Sanitària Especialitzada (FSE) en primera elecció. Si s’observen les vacants per especialitat, vuit corresponen a Medicina del Treball, vuit a Medicina Preventiva, una a Microbiologia i Parasitologia, i la resta, 200 en total, corresponen a Medicina Familiar i Comunitària (MFiC). D’aquesta última especialitat hi havia una oferta de 2.336 places, per la qual cosa pràcticament un 10% van quedar buides. A Catalunya, el total de vacants ha estat de 71, la majoria també d’aquesta especialitat. Per pal·liar la situació i de manera completament excepcional, s’ha instaurat una segona ronda en la qual els opositors extracomunitaris que havien quedat fora del contingent màxim, però amb una nota d’examen per sobre de la nota de tall d’aprovada, han pogut escollir entre aquestes places vacants. Amb tot, inclús oferint aquesta segona volta, un total de 93 places, totes de MFiC, han quedat desertes.

La primera conseqüència directa d’aquesta situació és que s’incorporaran un total de 93 residents de primer any menys respecte els que s’havien previst. L’efecte immediat per a les unitats docents afectades, que veuen com el nombre de residents amb què comptaven es veu disminuït, és que disposaran de menys personal per alleugerir la càrrega assistencial dels equips. En aquest sentit, cal recordar que es tracten de residents de Família, però la seva especialitat, que és la més transversal, té una formació molt diversa, on els residents roten i treballen en multitud de serveis, centres i especialitats. Així, l’afectació no se circumscriu a una unitat en concret sinó a diverses. A més, les zones més castigades són les rurals i les d’interior, precisament les que acusen més la manca d’especialistes.

A mitjà termini, la promoció que finalitzarà la FSE d’aquí a quatre anys tindrà gairebé un centenar d’especialistes MFiC menys. En una situació de manca d’especialistes, en general, i de metges de família, en particular, l’efecte és especialment greu. En els propers 5-10 anys, quan les jubilacions mèdiques seran abundants, no s’està forma un nombre suficient d’especialistes per dur a terme l’imprescindible relleu generacional. D’aquesta manera, a llarg termini, l’afectació recau sobre el conjunt del sistema sanitari. Farien bé les diferents administracions sanitàries en no prendre’s el fenomen de les vacants MIR de MFiC com una anècdota i reflexionar profundament sobre les causes d’aquesta situació i sobre les mesures a aplicar.

Les causes són diverses i, la majoria, conegudes i repetides. Per una banda, és cert que l’especialitat està desprestigiada entre els estudiants de Medicina. No és nou el debat sobre l’enfocament que fan les facultats de l’estructura, organització i importància de les diferents especialitats mèdiques. La medicina familiar i comunitària és la porta d’entrada al sistema. És la medicina més propera, de seguiment més estret. És el metge del pare, de la mare, dels avis i dels fills, el que coneix la situació socioeconòmica, les patologies familiars i l’estat de salut mental. El seguiment i la prevenció que fan els facultatius dels centres d’atenció primària són importants per als pacients però també per al sistema en el seu conjunt: és més eficient i també més barata la prevenció que la curació de les malalties. És per això que cal assegurar que des de les facultats de Medicina l’enfocament sigui adequat, que els estudiants aprenguin la importància d’aquesta especialitat i que s’eviti l’ensenyament centrat gairebé en exclusiva en els centres hospitalaris.

Per altra banda, i no menys important, cal potenciar, cuidar i finançar adequadament l’especialitat, amb el 25% del pressupost sanitari per a l’atenció primària. L’Administració té la responsabilitat de dotar de reputació i prestigi la medicina de família, entre la resta d’especialitats i entre la població en general. La pandèmia ha estat simptomàtica en aquest aspecte. Els metges de capçalera han hagut de realitzar moltes més tasques, adaptar-se a gran velocitat i, sobretot, suportar una càrrega de treball extenuant. A més, l’endarreriment de visites, intervencions i valoracions hospitalàries per culpa de la COVID ha descompensat molts pacients crònics que han hagut de rebre més atenció per part dels seus metges.

El reforç de les plantilles no pot esperar. S’han de poder reemplaçar les jubilacions, substituir les baixes i les vacances, allò que sembla natural però que no es fa. Per descomptat, no s’han de tancar centres de salut (com passa a Madrid) ni sobrecarregar les agendes assistencials dels professionals. En definitiva, permetre que els metges de capçalera puguin fer la seva feina de manera correcta, atenent els seus pacients amb el temps que sigui necessari i dedicant les consultes a tasques clíniques i no burocràtiques. Tan bàsic com això.

La millora de les condicions laborals i retributives també és un element de prestigi (no són metges de segona) i d’atracció de joves facultatius cap a l’especialitat. A Catalunya, l’incentiu econòmic per als nous residents de MFiC no ha evitat que quedin places buides. En canvi, al País Basc, amb sous més elevats, però també amb jornades més curtes, càrregues de treball més ajustades, i, en general, amb unes condicions laborals millors, el total de places buides (ja en primera elecció) ha estat zero.

Per això, l’aposta per part de les administracions hauria de ser clara: millora de les condicions laborals, estabilitat, reforçament de plantilles, augment de sous, reducció de tasques no assistencials i més facilitats per la investigació. Només així es podrà revertir una tendència que amb el pas del temps s’anirà empitjorant i provocarà un greu problema a la sanitat pública.