"Humanament puc entendre el patiment de les famílies dels presos", admetia Inés Arrimadas aquesta setmana en una entrevista a RAC1; segurament molt més del que li hem escoltat en aquest sentit a la representant de Cs en un exercici d'empatia cap als familiars. Però no va voler referir-se al patiment dels mateixos presos ni es va pronunciar tampoc sobre la injustícia que representa que estiguin tancats i tancades.

Una altra oportunitat perduda aquests darrers dies: Pedro Sánchez avisant que s'ha d'adequar el delicte de rebel·lió al Codi Penal i fer-lo a mida del que passa a Catalunya en lloc de reconèixer que la gestió ha estat un desastre i que s'han traspassat massa línies vermelles amb la judicialització de la política i la politització de la justícia.

Ocasions malaguanyades de negociar, de fer política de debò, de callar quan tocava, de parlar quan s'esqueia, de trobar-se amb els homòlegs cara a cara, de no recórrer a la fiscalia cada cop que no els feien cas, de tenir el valor de debatre a la cambra de representants i no al banc dels acusats, de no fer l'acuseta. Moments que passen i que són impossibles de recuperar. Circumstàncies fictícies i perilloses, com les que propicien tots aquells que es presten a construir un relat en què el procés català sembla més greu que el terrorisme d'ETA, quan no ha estat una altra cosa que cívic, pacífic i democràtic.

I podem mirar molt més enrere, és clar. Què hauria passat si el 2010, amb la primera gran manifestació nacionalista (no independentista encara) per protestar contra les retallades a l'Estatut de Catalunya, l'Estat hagués fet marxa enrere, hagués entonat el mea culpa i hagués aprovat els articles sobre els quals havia passat la tisora? Aleshores manava Zapatero i la ignomínia a què van sotmetre les peticions catalanes no va fer sinó crear una bola de neu imparable.

Em puc imaginar assessors de govern, spin doctors, dircoms, ministres i jutges (que ja sabem que els poders estan una mica menys separats últimament) estirant-se dels cabells pensant en les oportunitats perdudes, en tot allò que podrien haver fet perquè no se'ls girés en contra la, no ja bola de neu, sinó l'allau de persones (les del 'sí' i les del 'no') protegint col·legis electorals, clamant a favor de la celebració del referèndum (amb garanties, sí), en contra de l'empresonament dels Jordis i els polítics, del retorn dels exiliats... Quan podrien haver-ho frenat i no van voler. Quan van barrejar poder amb revenja.

Moments desaprofitats per part del grup parlamentari del PP al Congrés de callar i no amenaçar que estudien impugnar la presa de possessió de Quim Torra perquè no va acatar la constitució. Passant per alt, és clar, que va tenir lloc en un acte coordinat amb els amics del 155, extremadament auster (no podria haver estat d'una altra manera amb una quinzena d'empresonats i exiliats), sense medalló al coll, sense convidats ni gairebé autoritats i que va durar uns 155 segons a tot estirar.