Com reaccionaria un lector si llegís que la música està orfe? La societat està prou conscienciada de la situació legal d'un professional de la música? O, potser, no s'entendria prou bé què és allò que volem posar en relleu? Orfe de què?
Orfe de reconeixement, orfe de recursos econòmics i orfe de legislació adequada.

La primera dificultat amb què ens trobem és que no sabem detectar prou bé aquesta línia tan fina, quasi invisible, que separa les dues funcions socials de la música: l'entreteniment i la transmissió de coneixement. Les dues ben legítimes, per cert.
Reconeixement, provisió de recursos econòmics i dotar l'ensenyament musical d'una legislació correcta, ajustada i adequada. Aquestes són les tres orfeneses de la música.

Cal que ens fem conscients que la professió musical no està reglada com un estudi universitari. El lèxic que ara s'utilitza és: Estudis Superiors de Música o Grau Universitari. Són passos previs al doctorat, certament. Però no hi ha Universitats de Música a l'Estat Espanyol. Espanya és l’únic país de la UE on la titulació d’aquests estudis no equival a una llicenciatura d’universitat.

D'això no se'n parla gaire perquè, per una banda, no hi ha prou consciència social i política de la conveniència que la música hauria de ser una carrera universitària i, per l'altra, perquè canviar el sistema actual suposaria un trasmudament dolorós per als professionals de l’ensenyament musical. Alguns, fins i tot, s’hi negarien per por de perdre el seu Status Quo.

La música transmet coneixement, com la filosofia o les matemàtiques però no té el reconeixement (el nodriment) de l'alma mater, que com el lector ja sabrà és tota una metàfora de la Universitat. En l'entrevista que vaig fer a en Josep Borràs publicada a Sonograma Magazine, el director de l'Esmuc ja deixava ben clar que aquesta situació és «un garbuix oficial lamentable.»

Per tant ens hem de fer com més aviat millor aquestes preguntes: Qui legisla en contra de tota lògica i ens fica en un embull de convalidacions i no convalidacions que crea problemes a molts músics a l'hora d'homologar els títols a l'estranger? Qui supervisa aquestes competències musicals que impedeixen que, per exemple, des de l'Escola Superior de Catalunya no es puguin oferir doctorats? Com pot ser que un Centre d'Estudis Superiors depengui del Departament d'Ensenyament i no pas del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació? Qui n'és el responsable, d'aquest galimaties? Tot plegat són moltes les preguntes que volem posar davant el lector perquè encara no tenim, ni de llarg, les respostes.

I no són preguntes estèrils. Ens les fem cada dia perquè totes aquestes
irregularitats que es presenten en els ensenyaments musicals creen en la societat una gran confusió. Qualsevol alumne que vulgui ser un professional de la música, començarà els seus estudis en les Escoles de Música. Però cal dir que des d'aquestes escoles no hi ha la continuïtat desitjada fins i tot anhelada que els alumnes reïxin els seus estudis amb un doctorat al nostre país; és a dir, que no hagin de marxar fora. Saben els lectors el cost econòmic d'anar a estudiar a fora? Aleshores és quan la societat s'enutja, i amb raó, que els estudis musicals són elitistes.

Als alumnes que es matriculen a una Escola de Música, se'ls hi ha de donar el reconeixement, els recursos i les eines per cursar una carrera universitària que l'iguali a qualsevol altre professional llicenciat i doctorat de qualsevol altra matèria que té accés al coneixement. De moment no hi ha arguments sòlids (i solidaris) que expliquin perquè els estudis musicals no estan integrats al sistema universitari. És una realitat inapel·lable.

Donem veu als músics per conscienciar la societat en ple d'aquestes orfeneses. Els músics som els desterrats del món universitari, estem privats de la possibilitat de col·legiar-nos, i, malauradament, no podem treballar i compartir el coneixement a segons quin país europeu o nord-americà amb la titulació vigent.

Res justifica, tot i que ho podem comprendre, que al nostre país hi ha una carència excessiva de formació musical de la classe política (que són els qui legislen, precisament i injustament): no tot s'acaba portant als fills a una coral o fent quatre classes de guitarra. Amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros.

Per a que una societat tingui un prestigi, una credibilitat i una capacitat de respondre assertivament i amb coratge als reptes que ens porta la vida, cal que donem als estudiants, que són el germen dels futurs professionals del vessant pràctic de la música, les eines per poder construir una realitat igualitària en drets. El llenguatge musical és el llenguatge de l'humanisme, de la sensibilitat, de l'art i, amb tota la passió del món, de la creació artística.