Primer hi ha les pífies i els que fan les pífies, d'acord. Però després hi ha els que controlen que les pífies no es materialitzin, sobretot si tenen pinta de fugida endavant en què poden enganxar-se els dits milers de ciutadans.

Les pífies. Cada cop que sento a parlar del cas Bankia ja no el puc deslligar de l'obra en què l'activista Simona Levi va explicar fa un temps el funcionament de l'antiga Caja Madrid. Hazte Banquero era un muntatge de teatre de dades original i absorbent que semblaria irreal si no es basés en milers de correus de l'ex-directiu amb el qual l'entitat va esdevenir sinònim de desori. Fa unes setmanes, el Tribunal de Comptes espanyol va estimar que, només fins al desembre del 2015, portàvem gastats en ajudar els nostres bancs 60.718 milions d'euros. I que, encara que l'Estat es vengui en el futur una Bankia sanejada, no hi ha res a fer i ja estan perduts per sempre 26.300 milions. Ara recordi, per exemple, que el pressupost de la Generalitat per a enguany, només per tenir un referent, contempla una despesa de 28.310 milions d'euros. La factura de CatalunyaCaixa, entitats petites xuclades per Bankia com l'antiga Caixa Laietana també són dins dels 60.718 milions.

Quan va esclatar la bombolla immobiliària, moltes de les reaccions irades a les tertúlies, als diaris se centraven contra els sindicats que seien als consells d'administració de les caixes que van participar en la festa del crèdit barat, o contra els polítics que teledirigien algunes entitats de fundació pública, com si fossin el nus del problema. Eren a la cort, però al meu parer l'atenció es desviava sempre del problema número u: les pífies i els que fan les pífies. Posar-se amb els banquers i els caixers ens va costar molt a tots plegats. Era més fàcil disparar al representant dels treballadors que no volia assabentar-se de la missa la meitat o del petit polític que trobava aixopluc a un consell i que no sabia gran cosa de finances. Evidentment, cap dels dos queda en bon lloc. Però la responsabilitat primera era dels gestors, dins de tot un sistema en desgavell.

Els sectors més interessats a desviar l'atenció dels banquers, que el cas del peix més gros, Bankia, ha estat d'un o d'un altre sector proper al Partit Popular, amb els anys de gestió qüestionada de Miguel Blesa i els darrers de l'exvicepresident econòmic del govern Rodrigo Rato, van apressar-se a atacar el supervisor. Quin paper havia fet el Banc d'Espanya en la fusió freda de diverses caixes d'estalvis, primer, i fusió en tota regla, després, culminada en sortida a Borsa?

Som a la fase número dos: els que controlen les pífies perquè no tirin endavant. I el mateix val per la institució que va aprovar la sortida a Borsa, la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Des del govern del PP s'entrava en tromba contra el Banc d'Espanya i la CNMV, suposadament autònoms, durant l'etapa Zapatero. Defensar-los era com si es defensés el govern socialista anterior. Atacar-los era defensar els sectors afins a Rato.

Ara, la cúpula anterior de tots dos organismes seran investigats pel cas Bankia por ordre de l'Audiència Nacional. Inspectors del supervisor havien avisat de "problemes de rendibilitat, liquiditat, solvència i viabilitat". I? I res. La qüestió és si els més alts responsables de la CNMV i del Banc d'Espanya coneixien la situació real de Bankia abans de dir que sí, que podia sortir a Borsa. El mateix ex Rodrigo Rato va insistir que el Banc d'Espanya havia validat el seu pla d'empresa poc abans que el ministre d'Economia, Luis de Guindos, cerqués un cavaller blanc per a Bankia, després de trobar-se amb els tres altres majors banquers de l'Estat, pensés en una intervenció i precipités un rescat bancari parcial d'Espanya el juny del 2016 per part de la Unió Europea. Si els organismes que han de vigilar coneixien la situació real de Bankia, fa terror. Si no la coneixien, encara pitjor. El funcionament dels reguladors és un dels termòmetres de l'Estat de Dret.