La setmana passada vaig participar en una jornada al voltant de les solituds organitzada per la Fundació SET al Palau Macaya de Barcelona. Des de mirades complementàries d'economistes, neuròlegs, sociòlegs, urbanistes, innovadors socials... compartíem reflexions entorn les creixents solituds de moltes persones. Les seves causes, conseqüències i propostes per prevenir-la.

Al Regne Unit el Govern de Theresa May ha creat un Ministeri de la Solitud després d'evidenciar el creixent i preocupant fenomen. La diputada laborista Jo Cox, assassinada el 2016, va liderar una Comissió de la Solitud, en el Parlament del Regne Unit que va convertir aquest fet en una qüestió d'Estat. Al Regne Unit 9 milions de persones viuen soles, un 13,7% de la població i més de la meitat de persones majors de 75 anys.

Però cal concretar quan la solitud esdevé problema individual o comunitari. La solitud esdevé estat emocional negatiu, patiment quan hi ha discrepància percebuda entre les relacions interpersonals i socials volgudes i les reals. Aquesta definició és l'acordada en el camp de la neuropsicologia. Estar sol no és el mateix que sentir-se sol i hi ha persones que viuen amb altres persones i en comunitat i senten solitud.

Hi ha factors demogràfics que predisposen a les llars unifamiliars. A Catalunya representen el 25%. L'alta esperança de vida, de 86,29 anys entre les dones i 81 entre els homes, fa que entre les persones grans es trobi la major part de persones que viuen i se senten soles. A Catalunya el 22% de les persones majors de 65 anys viuen sense cap altra persona.

Hi ha factors culturals, canvis organitzatius i socials de les comunitats que tenen influència en aquest fenomen complex de les solituds. La progressiva baixada de la natalitat (1,3 fills per dona a Catalunya). La tendència majoritària de viure en família nuclear, lluny dels avis. La concentració urbana, metropolitana, amb dificultats de mobilitat i treball lluny de la llar. Escassa conciliació horària. Precarietat i pobresa instal.lades. Fets migratoris amb gran diversitat cultural.

No disposem de dades entorn al fenomen de la solitud no desitjada, de la solitud amb patiment però en dades comparatives internacionals i estimades més de 175.000 persones grans a Catalunya formen part d'aquesta població, amb predomini de dones.

En l'àmbit mundial hi ha escales de mesura d'aquesta solitud, com la de la Universitat de UCLA amb tres ítems: Com de sovint sent que li falta companyia?; Com de sovint se sent exclòs?; Com de sovint se sent aïllat dels altres?

Aquest fet no és patrimoni de les persones grans i existeix en totes les franges d'edat. Hi ha factors de risc: l'edat avançada, l'escassa xarxa social, estar a l'atur, el baix nivell socioeconòmic i/o cultural. Tenim alertes en adolescents i joves que pateixen solitud en mig de la hiperconnectivitat de les xarxes socials o en adults entre 45 i 60 anys que perden la feina. De fet en aquestes edats hi ha superior taxa de suïcidis i entre els consumats predomini d'homes.

La solitud viscuda com angoixa, com a problema és un factor desencadenant de depressió, idees suïcides, ansietat, empitjorament de malalties per deixadesa de l'autocura i adherència terapèutica, obesitat per mala alimentació i baixa activitat física. Hi ha estudis publicats que quantifiquen el cost de la solitud patològica en el PIB que pot arribar al 2%. Estudis publicats indiquen que les solituds empitjora la salut igual que fumar quinze cigarretes al dia.

La solitud és un factor clarament de major mortalitat tant en onades de calor com en pics de baixes temperatures. Sabem que les persones soles pateixen més solitud quan la resta fa vacances. Menor veïnatge en la seva escala de pisos, tancament de la farmàcia i la botiga del barri, vacances del metge i la infermera habitual del Centre de Salut agreugen la sensació d'abandonament.

Com prevenir aquestes solituds?

Construint comunitats locals amb models relacionals a escala humana sense deixar de denunciar un model socioeconòmic que no cohesiona.

Considero que la innovació social ha de bolcar-se a l'apoderament i cura de les persones perquè tinguin recursos personals i xarxes per sentir-se bé al llarg de la vida i fins i tot si vius sol. Benestar emocional, autocura i plaers culturals a l'abast.

La proximitat ha de ser acollidora, inclusiva amb les persones i caldrà repensar tot des de la mirada de la vida quotidiana. Urbanisme, habitatges i equipaments per a ciutats i pobles al servei de la gent.

La tecnologia, també connecta persones. Persones que es comprometen amb persones. La teleassistència sabem que genera empatia, seguretat només en sentir la veu de la persona que respon. Igual que la radio i la televisió poden ser antídot de l'aïllament, font d'informació i de distracció disposen de moltes possibilitats. Tecnologia i xarxes de veïnatge, de voluntariat com a elements complementaris.

Repensar les comunitats locals amb la mirada intergeneracional i de les persones que més les necessiten que són les persones que pateixen les solituds. Aquesta missió requereix lideratges i compromisos per l'acció. La construcció de la proximitat amb perspectiva de "Salut Social" pot prevenir les solituds.