“Jo no sóc independentista”, ha dit Raimon. Acomodat en el seu perfil icònic, que el defineix com un home progressista, contestatari i valent, el cantautor ha decebut. La seua veu no sona clara com en altres ocasions. Es despatxà ben a gust cantant contra el franquisme. Participà d'una lluita molt noble, la que la història li va assignar a la seua generació. Ara però, les noves lluites l'agafen a contrapeu, desproveït de la necessària espenta juvenil que requereixen. “Així com cell qui es veu prop de la mort...”, buscant una cita fàcil però adequada.

Tot i això, no són ni la vellesa, ni la manca de fogositat ni una hipotètica absència de compromís les variables que desconnecten el cantautor de l'independentisme. És la seua condició de valencià la que l'inhabilita per a compartir el que està passant a Catalunya, o per a fer-se una idea clara. Ho diu ell mateix, exhibint una sinceritat lloable.  

N'estic d'acord: la força en què ha emergit el sobiranisme de tots els racons ens ha sorprès a tots, als valencians dic. Vosaltres, els catalans, ho sabeu justificar punt per punt: un sentiment d'opressió i injustícia germinat durant segles que, de sobte, aflora com un capoll en primavera. Una necessitat democràtica, en síntesi. Una obvietat. Però nosaltres, que sempre hem viscut al marge de les tensions independentistes, que hem assumit la pertinença a Espanya com un mal suportable, no ho veiem tan clar. Equivocats o no, mirem la vostra empenta com una guerra que no és la nostra.  

A Xàtiva, el seu poble natal, Raimon ha escrit algunes lletres i músiques universals. L'alcalde absolut de la localitat és Alfonso Rus, president del Partit Popular de València i de la Diputació, candidat a presidir el València CF i l'únic que, saltant-se les regles mínimes de la cortesia política, li tus a la cara al president de la Generalitat. Maneres de cacic, per a que m'entengueu i vos feu la vostra composició de lloc. Els atacs que, en vida i mort, ha patit Joan Fuster a la seua Sueca natal serien floretes comparats amb la traca diària que hauria de patir Raimon si es proclamés independentista. No dic que siga aquesta la causa exclusiva de la seua indecisió però, innegablement, no hi hauria vent tramuntanal que el salvés de la tronada. Desenganyeu-vos, açò i cap altra cosa és, hui per hui, el País Valencià.

El “jo no sóc independentista” de Raimon no hauria de sorprendre ningú, i molt menys hauria de ser motiu de controvèrsia. Glorificat a Catalunya, on resideix, no deixa de ser valencià. I com a tal, comparteix amb la majoria dels valencians –dels progressistes, de la fatxenda ni parlem- un sentiment de distància, espontani o diplomàtic, respecte al procés sobiranista. Altra cosa seria si aconseguiu culminar el periple. Entre una Espanya escapçada i histèrica o un “espai” on parlen, senten, viuen i són com jo, doncs jo hi vaig a l'espai. No per militància ni irreverència, sinó per pura lògica. I en conec uns quants que vindrien també. De segur que Raimon, a qui no tinc el gust de conèixer, entre ells. Arribat eixe punt, el del sobiranisme consumat, sí s'obriria un enorme interrogant entre nosaltres de resposta imprevisible. Però, mentrestant, sigueu sincers: realment espereu una altra cosa dels valencians? ens heu donat aigua quan ens heu vist amb set? Molta sort en el vostre viatge.