Leonardo Sciascia, en un magnífic llibre sobre l’assassinat d’Aldo Moro, diu “Precisió, puntualitat i eficàcia són pels italians virtuts alienes” i afegeix més tard “el cert és que [la cosa nostra] funciona i que en conseqüència ni per natura ni per fatalitat estem destinats a la imprecisió, la impuntualitat, la ineficàcia”. 

Scascia retrata en aquesta frase l’imaginari col·lectiu d’allò que passa, allò que ens passa, i que deixem passar per què sempre ha passat, perquè ens han acostumat al fet que passi i perquè aquest relat sobre què som en col·lectiu és millor que ser eficients. Fa uns anys l’acostament a la UE semblava que ens convertiria automàticament en una societat eficient, precisa, puntual, però no comptàvem amb les motxilles que arrossegàvem: les de l’imaginari propi i les de les estructures antigues i conservadores.

Així, quan rodalies no funciona de forma quotidiana tothom recorda allò de RENFE= 'Recuerden Empujar Nuestros Ferrocarriles Estropeados'. Ens falles els trens, les obres, les infraestructures, els serveis... “Torni vosté demà” que deien. Hem carregat motxilles pesades, però l’imaginari fa temps que està canviant, són generacions més formades les que reclamen i les institucions segueixen sense respondre adequadament. No tenim gent formada? Gent competent en la gestió pública? O simplement ja va bé que la ciutadania segueixi sostenint les motxilles del passat i les que es van afegint? 

Es promet puntualitat als trens mentre no gestionen bé una obra de millora. S’assegura que es treballa per millorar les rendes garantides mentre no es revisen i adapten els contextos. Es dona paraula que es construiran habitatges socials públics mentre se segueixen desnonant famílies vulnerables. Es diu que se suprimirà part dels apartaments turístics i es perseguiran els no registrats mentre es permet que els lloguers de pisos pugin i es converteixin en lloguer d’habitacions. Es nega la possibilitat de rendes universals mentre augmenta el pressupost de defensa. Es retalla la sanitat i l’educació, els dos pilars del nostre estat del benestar, tan malmès, i això provoca desatenció i abandonament. La ciutadania fa temps que diu prou.

Les institucions saben, no és que siguin imprecises, impuntuals o ineficaces sinó que el sistema actual està construït sobre la base dels detritus de la dictadura; amb una transició que realment no va remodelar responsabilitats amb la ciutadania, ni va fer fora aquells que no la respectaven. S’ha construït un sistema basat en les desigualtats i en les mancances, que prefereix salvar bancs a persones, que prefereix les llistes d’espera a l’excel·lència, normalitzar-ho per seguir tenint la paella pel mànec.

I tot plegat és part d’un relat que ens han inoculat per tal que les queixes s’enfoquin a altres culpables i torni l’odi i la por. En un moment amb més cotitzacions que mai i uns indicadors d’atur que feia anys que no es veien es culpabilitza qui menys té o aquelles i aquells que han hagut d’abandonar el seu país per cuidar-nos a nosaltres o es fiscalitza aquells que sobrepassen uns pocs euros el límit de la renda de suport anhelada i necessària per sobreviure o... es tracta de buscar culpables en la vulnerabilitat; allò que passa ja els va bé a alguns.