He notat, des de fa temps però molt intensament aquests darrers dies, parlant amb uns i altres, que encara hi ha a qui li molesta que es parli d’“escena catalana”. “La música no s’ha de parcel·lar”; “a mi m’agrada algú per les seves cançons, no pel fet que sigui català”; “no hem de barrejar música i política”…, diuen els mateixos a qui no se sent dir ni piu quan es parla d’escenes britàniques o mexicanes, ni titllar de “polític” cap articulista que parli dels “nous cantautors suecs”, del “hip-hop francès” o dels “bluesmen berbers del desert”.

Però l’escena, obstinada, existeix. Una escena que s’ha regenerat d’una manera molt vistosa en els darrers anys; que és inquieta i diversa; que integra amb naturalitat la llengua catalana sense cap mur divisori respecte les propostes en castellà, anglès o altres llengües. En parla Martí Sales, escriptor i cantant de l’estrident grup de rock’n’roll Els Surfing Sirles, en el seu agradable llibre Ara és el moment. Breu crònica oral dels indis catalans (Ara Llibres). Un recull de mini-relats en primera persona que va esquitxant testimonis i opinions de músics, programadors, responsables de sales, crítics musicals… En queda un retrat global impulsiu i fruit d’un moment.

Els naixements del segells BCore i Bankrobber, com es va reinventar la sala Heliogàbal o com va sorgir el bolet PopArb, el festival d’Arbúcies, van donant forma a un relat d’aspecte potser una mica accidental, però on totes les peces van encaixant. Una història que es relliga amb els testimonis de músics que han picat pedra des de ben avall, Joan Colomo i Mishima; d’un periodista que pot comparar amb coneixement de causa la nova generació amb la dels anys 90, Luís Hidalgo, i d’un mànager finíssim, Gerardo Sanz.

Són punts de llum d’un nou paisatge que en té molts més. És clar que hi ha una escena catalana i, com apunta Sales, formula noves regles de joc: “Contra el mite de la nostàlgia; contra la mitificació dels temps passats”, defensa. Tota la raó, tret d’una cosa: no crec que fer-ne un llibre sigui com escriure’n el certificat de defunció, com ell suggereix. Perquè en aquestes pàgines no hi ha cap enciclopèdia tancada, sinó un material ben viu i de trajecte obert. I no és només una escena musical, sinó un nou estat mental.