Des del pacte d’investidura de Pedro Sánchez, l’aposta catalana per la negociació política per resoldre el conflicte de sobirania només ha aconseguit un èxit parcial: l’indult dels presos polítics.  El conflicte segueix igual d’enquistat i no s’ha avançat ni un mil·límetre. De fet, ni tan sols s’ha iniciat el procés negociador. Només s’han produït trobades preliminars públiques i privades que no han produït resultats concrets.

És un guió més habitual que no sembla en processos similars. De fet, encara hem de veure episodis i escenificacions comuns en aquest tipus de processos que ja hem vist en altres situacions equiparables de la història contemporània: parts que s’aixequen de la taula, cops de porta, amenaces, escissions, filtracions interessades, mentides i acusacions creuades. És part de la litúrgia d’aquestes negociacions, sobretot quan les posicions de partida són tan allunyades i tan dispars.

És evident que des de Catalunya costa molt mantenir l’aposta per la negociació quan la contrapart fa de la trampa, l’incompliment i la decepció el seu modus operandi habitual. Com en la faula russa, l’escorpí pessiga la granota perquè és la seva naturalesa, no ho pot evitar. Espanya no és un estat avesat en la negociació, acostuma a superar els conflictes a cara o creu: o mata o mor. Així va perdre una a una les seves colònies. 

La granota catalana té el llom farcit de cicatrius de fiblades –les darreres, el cas Pegasus– però, tot i això, torna a pujar l’escorpí a l’esquena per creuar el riu del que queda de legislatura. Sembla forassenyat tornar a confiar-hi, i el fetge ens diu que el cal és engegar a dida l’escorpí i que se l’emporti el corrent. Tanmateix, l’aposta és encertada en aquest punt de l’evolució del camí cap a la independència.

No renunciar a la negociació no és un senyal de feblesa, i no complir els acords no és un senyal de fortesa. Ni Catalunya és tan feble ni Espanya és tant forta. El capital electoral de l’independentisme roman intacte, i és l’únic que comptarà quan arribi un altre octubre. Alhora, la posició espanyola s’esquerdarà a cop de sentències, de rescats i de reaccions contràries a l’enquistament d’un conflicte polític per no abordar la negociació.

Mentrestant, un segment no gens negligible de la població que va viure amb escepticisme o directament va creure les mentides dels mitjans espanyols durant els fets d’octubre de 2017, van descobrint de mica en mica les manipulacions, la repressió, la persecució, el lawfare i les trampes de l’Estat. Que no ens sorprengui un augment de l’independentisme en les properes municipals. És evident que el camí de la negociació serà encara llarg i sinuós. Però sobretot és evident que no serà l’eina que ens durà a la llibertat, sinó el lloc on es plasmarà la feina que haurem de fer tots plegats en paral·lel, en tots els àmbits.