En temps de piulades, de "pushos" de les alertes i de l'última hora informativa, el que compta és que l'impacte que ens desborda acabi configurant el pensament. I més que el pensament, la decisió d'agafar la papereta el dia 28 d'abril. I com que som en un continu, després la de les municipals i, de retruc, en unes eleccions europees que es veuran beneficiades de l'efecte crida de les locals.

Els eslògans, que de tant en tant canvien de partit o de llista. El canvi sempre és intercanviable, i es passeja de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta des que anem votant, des que Felipe González el va adoptar. Que canviï tot perquè no canviï res. L'eslògan, la síntesi dels programes electorals que acumulen propostes mai aplicades i ni mai plantejades encara que qui ho plantegi arribi al poder, o a influir-hi.

Unes eleccions per tornar a restituir la política com la manera de fer o d'aconseguir que passin les coses, que s'acabi aplicant alguna de les mesures que s'apunten a programes o que es proclamen en entrevistes i mítings, que es llancen per la xarxa.

Seria bo que servissin per això, malgrat que bona part dels candidats que es presenten a les llistes dels partits catalans són asseguts davant del jutge, o més ben dit, davant dels jutges i dels fiscals que primer van promoure una investigació general a l'independentisme i que ara han de determinar quina pena els apliquen. Un tribunal que és part i jutge doncs. I posats a ser part, també hi ha dos membres, que per tria insacular, han acabat a la Junta Electoral Central que determina la tendència simbòlica dels balcons, i el sentit de les paraules. L'eslògan, amb una mica de sort, és el que acabaran rebent els electors en aquesta campanya, ja sigui via Whatsapp, ja sigui a les xarxes, sigui en forma de banderola, o pancarta autoritzada.

Però quines ganes que desbordem la fase dels eslògans, que ens plantegin una pila de propostes engrescadores, estimulants, idees noves que mirin a aquest futur que per definició electoral només pot ser millor. Quines ganes de poder sentir que anar a les urnes contribueix al fet que la política recuperi els valors que li han manllevat les males arts, les clavegueres, les policies patriòtiques, els corruptes, que li han manllevat els grans poders financers. Quines ganes que la política miri enrere, deixi que els jutges no marquin ni debat ni territori, i que el debat aixequi el vol d'aquesta crispació i estrip continu que veiem dia rere dia, que s'enfanga en una falsa restitució democràtica.

Que els discursos guanyin gruix, vocabulari. Que no ens prenguin del tot per idiotes. I ja que hi som, que en aquest equilibri entre llibertats i drets individuals i col·lectives, de la que se suposa que gaudim, no ho descarreguem tot en els elegits. Una de les coses que han canviat aquests anys a Catalunya és aquesta mobilització, aquesta implicació de la ciutadania que ha comportat el procés, primer a favor i després també en contra, que ha deixat els sofàs prou desemparats. Un nivell d'implicació inusual durant molts anys i que ha fet que una bona part de la societat s'impliqués fins a neguitejar aquells poders que per molt que pregonen i demanen la participació ciutadana, després no la toleren si es desmarxa de l'eslògan que perpetua el relat del 78.