La fotografia està feta. Pere Aragonès i Salvador Illa han rubricat aquest dimecres a la tarda al Palau de la Generalitat un acord de pressupostos llargament retransmès i repetidament posposat. L'entesa certifica que s'obre una nova etapa a la política catalana, amb el PSC rehabilitat en la centralitat dels pactes dels quals havia estat exclòs en el passat. I l'encaixada de mans també constata la defunció de la majoria independentista del 52%, que només s'havia posat en pràctica en la sessió d'investidura, tibant com va ser des del primer moment la convivència entre ERC i Junts al Govern. Adeu als blocs.

Amb els vots suficients per garantir-se la tramitació dels comptes, el president de la Generalitat disposa de combustible per avançar en una legislatura que pintava tortuosa per als republicans. Ara Aragonès pot plantejar-se un trajecte amb estació final el 2024 o principis del 2025, suant —això sí— en cada votació al Parlament. La debilitat parlamentària d'ERC persistirà.

Al seu torn, Illa té l'estampa que volia, havent forçat una cessió d'ERC davant del "tot o res" socialista. Els alcaldables republicans al Vallès, el Baix Llobregat i el Camp de Tarragona hauran de conviure amb el vistiplau al Quart Cinturó, l'ampliació de l'aeroport del Prat i el Hard Rock. No és un detall menor que el Govern permetés que fos el líder del PSC qui expliqués primer els termes del pactes mentre Aragonès es limitava a atendre els flaixos. Artur Mas havia fet la mateixa concessió a Alícia Sánchez Camacho quan CiU pactava els pressupostos amb el PP, en els anys de pròleg del procés. Només cal consultar l'hemeroteca del juliol de 2011.

I és el procés, precisament, el que queda definitivament enrere amb l’acord de pressupostos. Oficiosament, ja era així perquè sense conjugar la majoria independentista i trencat el Govern, no hi havia estratègia compartida entre les forces sobiranistes. El que fa el pacte pels comptes és fer objectivable l'era del postprocés, amb els socialistes rescatats de la hibernació i els republicans disposats a fer camí en solitari mentre Junts, volgudament allunyat de les responsabilitats de govern, s'esgargamella des de l'oposició. Hi ha independentistes, però no hi ha procés.

Era previsible que la primera reacció de Junts a la imatge d'Aragonès i Illa fos agitar l'espantall del tripartit, amb relat actualitzat. Certament, ERC ha preferit l'aliança amb els comuns i els socialistes abans que perseguir un pacte amb els seus antics socis, amb escassa voluntat de sostenir Aragonès a la presidència. Però Jordi Turull i Laura Borràs saben que, més que ser aliats estables, socialistes i republicans competiran en aquest any electoral que s'enceta amb les municipals del maig. La suma tripartit no es consolidarà com a praxi perquè no interessa ni a ERC ni al PSC. L'acord de pressupostos respon a la necessitat conjuntural dels firmants.

Però Junts vol assenyalar que ERC veu en el tripartit una fórmula que va més enllà del pacte puntual perquè ara té una fotografia per explicar-ho i li pot donar rèdits. Tot plegat, mentre deixa fer a Xavier Trias a Barcelona, que tampoc ha fet escarafalls a pactes amb els socialistes, d'acord amb el manual convergent. L'objectiu, arrossegar votants i recuperar poder municipal. Menys quan es manifesta —ja sigui per la reforma del codi penal o la cimera hispanofrancesa—, Junts treu suc a l'imaginari de Convergència, perquè ara mateix és el camí més recte per ser una marca competitiva al duel electoral del maig.

Sumant fets i relats, doncs, la política catalana ha tornat al 2010: el PSC es fotografia al Palau de la Generalitat, les aliances tripartit aproven pressupostos i la tradició de Convergència reviscola a Barcelona. I per alimentar la sensació de recorregut cíclic, venen eleccions.