L'estiu té aquestes coses: pots obtenir troballes inesperades, a partir de les quals estires el fil i accedeixes a altres informacions, desconegudes o imprevistes. És el que m'ha passat quan, per motius que no són del cas, he hagut de cercar documentació sobre Melilla. I d'aquí no m'he pogut estar de fer una mirada apressada per les places de sobirania espanyola al continent africà: l'Espanya africana.

Melilla (Tamlit en amazic, llengua parlada per la meitat dels melillencs, o bé Malila en àrab) té una població que voreja els 90 mil habitants i pertany a la corona espanyola des del 1556. Ara és una ciutat autònoma, amb el seu propi Estatut d'Autonomia, que ha deixat de formar part de la província de Màlaga. Aquí conviuen musulmans (amb una quinzena de mesquites), catòlics (amb dotze esglésies), protestants (amb almenys dues capelles), hindús (amb un temple) i una petita comunitat jueva, que parla hebreu i que disposa de sis sinagogues, la més destacada de les quals és la sinagoga Or Zaruah a l'esplèndid edifici de Yamín Benarroch.

A Melilla hi ha una magnífica varietat d'edificis modernistes, obra de l'arquitecte català Enric Nieto, que hi fou l'arquitecte municipal, i que havia participat en la construcció de la Casa Batlló i la Casa Milà. En aquesta ciutat africana, l'eixample de la qual deu molt a la influència de Domènech i Montaner, Nieto hi bastí els edificis de J.Guardiola, J.Mascaró Ràfols i M.Buxedas i A.Graupera, entre altres destacades obres arquitectòniques. Fou també a Melilla on, el 1942-1943, va fer el servei militar Josep Serra Estruch, militant llibertari, republicà i independentista, que de manera clandestina hi arribà a editar la revista Catalunya, en una impremta militar.

Ceuta (Thiyuta en amazic, Sabta en àrab) deixà de formar part de l'imperi portuguès el 1640, any en què passà a la corona espanyola. Amb una població semblant a la de Melilla, indrets on l'únic idioma oficial és l'espanyol, hi són ben vius l'amazic i la dàrija, variant marroquina de l'àrab. Avui és també ciutat autònoma, abans formant part de la província de Cadis, i, igual que Melilla, és reclamada pel regne del Marroc com a integrant del territori nacional, com altres indrets "espanyols" al nord d'Àfrica. Però no són aquestes dues ciutats els únics territoris del regne d'Espanya al continent africà. N'hi ha tres més.

Sota sobirania espanyola des de 1564, el penyal de Vélez de la Gomera és ara una diminuta península rocosa just davant la costa del nord del Marroc. Fins al 1934 era una petita illa, però a causa del terratrèmol i la tempesta posterior patits aquell any, els sediments del riu Hades formaren una llengua de terra de 80 metres d'ample que avui uneix l'illot al continent, amb una frontera senyalada per una rudimentària corda de color blau sobre la sorra, la delimitació fronterera més petita del món. En aquells moments hi vivien vora 400 persones, però des del 1956 només hi ha una trentena de militars i la població civil mínima al servei de l'exèrcit espanyol. Fa set anys, un grup de nacionalistes marroquins, encapçalats per un batlle, intentaren d'hissar-hi banderes del Marroc. Hi resta un embarcador, un carrer únic i el record arquitectònic d'un antic presidi, una ermita i un minúscul cementiri. El dirigent independentista rifeny Abd el-Krim atacà Vélez de la Gomera, el 1921, però la guarnició dels submarins espanyols n'impedí l'ocupació.

Una altra plaça de sobirania espanyola, a 700 metres de la costa del Marroc, és l'illa o penyal d'Alhucemas, a la badia d'Al-Hoceima davant de les platges marroquines de Sfiha i Souani. Pertany a les illes Alhucemas, amb dos petits illots deshabitats, a només 50 metres de la costa marroquina, coneguts com illa de Mar i illa de Terra. Antic refugi i base d'operacions de pirates, el regne d'Espanya se l'incorporà el 1673. Hi hagué un presidi on s'aplegaren centenars d'homes i un llatzeret per a leprosos. El 1921, va ser atacat per Abd el-Krim, en plena revolta rifenya contra Espanya. Durant les primeres dècades del segle passat hi van arribar a viure desenes de famílies, fins a 350 habitants. Llavors tenia 32 cases, 4 casernes, parc d'artilleria, un petit hospital i un far. També conserva un cementiri amb una seixantena de nínxols, una església, l'antiga escola, el forn i una cantina. Com les altres places de sobirania disposa de plantes dessalinitzadores i grups electrògens, si bé l'aigua potable duta amb vaixell des de la península es diposita en un aljub per a ús de la vintena llarga de militars que hi són destacats.

Les Illes Chafarinas (Takfarinas en amazic i Ya'fariyya en àrab), situades a quatre quilòmetres de la costa marroquina, són un arxipèlag de sobirania espanyola, des de 1848, integrat per tres illes principals d'origen volcànic: illa del Congrés, d'Isabel II i del Rei. Actualment tan sols es troba habitada l'illa d'Isabel II, on hi ha permanentment una trentena de militars i un reduït grup de científics civils. En aquesta illa hi ha l'església de la Puríssima Concepció, amb un retaule, la Torre de la Conquesta i el far. En el seu presidi hi empresonaren l'independentista cubà d'origen català Emilio Bacardí Moureau, futur batlle de Santiago de Cuba i creador del rom que duu el seu nom, així com Luis Jiménez de Asúa, jurista i polític espanyol, president de la república espanyola a l'exili. L'illa tenia hospital, administració de correus, de telègrafs, escola pública, quatre comerços, un economat i, fins i tot, un casino.

Llevat de Ceuta i Melilla, aquests altres tres territoris, en no trobar-se adscrits a cap província ni a cap comunitat autònoma, plantegen un estatus de territorialitat ambigu i conflictiu i, segons alguns experts, d'espanyolitat discutible. En tot cas, la majoria dels estats disposen d'uns límits fronterers d'allò més insòlits, paradoxals i sorprenents, tant que, en ocasions, freguen el ridícul. Però sempre hi ha qui està disposat a enviar-hi l'exèrcit per a defensar-hi un pam de terra, per més que hagi perdut qualsevol valor estratègic...