Fins fa poc, els socis europeus de Vox governaven a la Catalunya Nord. Avui governen a l'Aragó, València i Balears. A Catalunya, han entrat a les grans ciutats i el seu soci principal, el PP, d'acord amb el PSOE i En Comú Podem, ha barrat el pas per tercera vegada a una alcaldia, més o menys, independentista. Colau ha sortit alcaldessa tres cops gràcies a operacions d'Estat. El 2015, pel fals dossier de les clavegueres contra Trias. El 2019, perquè el candidat de l'oligarquia Manuel Valls, amb Collboni fent de mitjancer, van bloquejar l'alcaldia d'Esquerra Republicana de Maragall. I ara, el 2023, ha repetit amb el PP el frau. És evident que sense eleccions espanyoles a la vista i la pressió de la base, Trias hagués estat molt més còmode programàticament amb Collboni. Les circumstàncies el van empènyer a prioritzar un acord amb Maragall que se situava en un eix molt més progressista del que oferirà qualsevol combinació amb Collboni. Però aquest moviment tàctic li ha costat la plaça. Mai l'oligarquia catalanoespanyola acceptarà, si ho pot evitar, un govern de centreesquerra independentista. Maragall ha tornat a ser el catalitzador del 155 a Barcelona.

Com deia Gabriel Rufián en una entrevista, l'únic cordó sanitari que està funcionant és contra el sobiranisme d'esquerres en els llocs claus com són les capitals de Catalunya i Euskadi i en algun gran municipi de Galícia. No són opinions, són fets. Només cal llegir l'article de Manuel Valls a La Vanguardia on aplaudeix la decisió del Partit Popular per barrar el pas a l'independentisme. "Estic orgullós d'haver deixat una empremta a Barcelona", escriu Valls, i afegeix: "L'anunci del govern Trias-Maragall, una autèntica provocació, amenaçava de fer Barcelona una plataforma independentista". En paral·lel, Feijoo verbalitzava obertament en un acte, que el seu sentit patriòtic havia aconseguit amb un pacte d'estat amb el PSOE (i Sumar-Podem) desplaçar els independentistes de les capitals basca i catalana.

Cal fer memòria i recordar que fa quatre anys quan ens trobàvem en moments molt tensos fruit de la repressió i d'un 155 recent, Junts ja va votar el PSC al capdavant de la Diputació de Barcelona i en 13 consells comarcals més, havent-hi alternatives. I els comuns van fer l'operació anti-Maragall. Ambdues accions són les principals responsables de la revifalla d'un Partit socialista sucursalitzat, com mai havia estat. Ara, ens podem tirar els plats pel cap, però els socialistes s'han situat al mig del tauler polític. Així que, a Catalunya, l'únic cordó sanitari per accedir als llocs de poder important com l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona és contra l'esquerra independentista. El cordó sanitari ni tan sols existeix per a l'extrema dreta de Ripoll.

Amb aquest panorama, els milions de votants que van donar suport a les forces rupturistes en la fase emergent del procés i en els primers anys de la seva derrota, s'han anat encongint. Des de la confrontació màgica no s'ha aconseguit res, i des de les eines, ara obsoletes, de diàleg s'ha aconseguit alguna cosa: reconeixement, indults, codi penal. El desencant ve perquè no s'és capaç de parlar clar. Després de la victòria de l'1-O i el 3-O ens van derrotar. I encara estem retrocedint. Si es parlés clar i s'expliqués el moment i es deixessin d'esgrimir nous invents que la gent sap que seran inaplicables a curt termini, podríem tornar a motivar el personal. Motivar per a la lluita, la resistència, la defensa de les llibertats sense les quals no avançarem cap a l'emancipació de Catalunya i retrocedirem en drets socials.

Aquest panorama només és liderable per personalitats a l'estil Churchill. Sang, suor i llàgrimes va prometre el britànic a l'inici de la guerra contra els nazis. Aquí, en canvi, fa temps que qui s'atreveix a baixar al camp a jugar el partit, sabent que molts cops perdrà, és acusat de traïció pels tribuneros que van a la grada de Madrid a fer confrontació, no contra l'Estat, sinó contra l'equip que ha sortit a jugar, i no sempre fa gols. Bloquejar l'Estat, proclamen alguns bocamolls des de la tribuna. No fotem riure! O no s'ha vist a Barcelona que quan es tracta d'Espanya, tots -ara fins i tot amb l'artefacte domesticat de Sumar- es posaran d'acord?

Aquesta democràcia minvant obsessionada en la unitat nacional només podria reaccionar si un 80% de la població s'abstingués en les votacions com en algun moment havia passat en algun país balcànic colonitzat. Però, això no passarà a Catalunya. Llavors aquesta crida a l'abstenció i al vot nul que fa l'Assemblea Nacional amb la decisió ja presa d'esdevenir una opció electoral d'aquí poc competint amb tots els altres partits independentistes situa aquest Quart espai, fora de l'estadi, disparant contra els tribuneros (han alimentat el monstre) i contra l'equip que ha sortit a jugar.

Mentrestant a la banda de l'Estat, l'equip del PSOE que ha sortit a jugar per guanyar -i no sempre ho ha pogut- s'ha muntat una filial subordinada, Sumar, amb la que li agradaria poder prescindir de les esquerres nacionals per governar, com ja va intentar fa quatre anys amb l'assaig de coalició PSOE-Ciutadans. I a la banda escalfant, hi ha un equip sencer format pel postfranquisme i amb una filial neofranquista, a punt per substituir la gent de l'equip del Lambán. L'original sempre acaba tenint més tirada que la copia.

Ara, veurem molta gesticulació antifeixista amb: que ve Vox, que ve Vox! Però la catifa vermella li haurà deixat el PSOE per no abordar les reformes democràtiques de les lleis autoritàries i dels aparells de l'Estat. Una altra gesticulació us dirà: a Catalunya tant li fa l'un com l'altre; i llavors els haurem de demanar si volen que Rull i Turull, per exemple, tornin a la presó per la liquidació dels indults. O que es torni a inhabilitar els que han deixat de ser-ho gràcies a la criticada reforma del codi penal. I finalment, les gesticulacions dels que criden, com l'ANC, a l'abstenció per d'aquí poc temps cridar a la participació si els voten a ells com a opció política, mentre escridassen botifler al nou alcalde independentista de Manresa, acompanyats de la gent del Front Nacional, i a dins del ple, Vox fa una arenga contra el govern municipal separatista que acaba amb un: Por Dios y por España.

Alguns lectors diran: com pot ser que amb aquest mapa que pintes, titulis l'article, L'esperança? No soc d'aquests milhomes que afirmen que quan pitjor, millor. Aquests creuen que amb un govern PP-Vox es desfermarà de nou el procés independentista i critiquen, fins i tot, que la part més assenyada de partits i entitats torni a situar la bandera en l'amnistia i l'autodeterminació. Però si torna el franquisme o succedanis, com ja ha tornat arreu de l'antiga corona catalanoaragonesa, ens trobarem prioritzant l'eix de la defensa de les llibertats. Potser ens trobarem a curt termini darrere d'una pancarta -com les que portàvem en les manifestacions de l'Assemblea de Catalunya, retocada: Llibertats, Amnistia i que no ens prenguin l'autonomia; com a pas previ al ple exercici del dret a l'autodeterminació, que deia el punt tercer de l'Assemblea.

L'esperança ve del fet que penso, i espero no equivocar-me, que el criptofranquisme o franquisme encobert que ha perviscut i s'ha bunqueritzat en els aparells policial, militar, judicial, dinàstic, oligàrquic i mediàtic de l'Estat, està sortint a la superfície amb tota la seva dimensió. I quan s'arriba tan avall la massa s'adapta, però la gent lluitadora -a Catalunya n'hi ha molta- activa l'esperança. I l'esperança ha de ser compartida, o no serà. Per drets d'autor he de citar el discurs amplament aplaudit d'Ernest Maragall, l'altre dia: "jo afirmo que seguiré sent part de l'esperança. Sempre he treballat per ser-ho. Avui més que mai. Avui em comprometo a seguir representant l'esperança contra la frustració, la decepció i la indignació. Totes elles més que legítimes en aquests moments".