La setmana passada, el president del grup parlamentari d‘ERC, Joan Puigcercós, denunciava en la sessió de control parlamentaria l'“excés de zel fiscal” de l’Estat espanyol a Catalunya. Puigcercós feia referència al fet que, segons els darrers informes del Ministeri espanyol d'Hisenda, a Catalunya s’inspecciona als particulars i a les empreses sis cops més que a Andalusia i dos més que a Madrid. El líder republicà afirma que ERC sempre ha defensat “destapar els forats negres dels defraudadors”, però al seu parer “no és normal aquesta mena de persecució permanent a Catalunya”. El president de la Generalitat, Artur Mas, li va donar la raó, i fins i tot va arribar a afirmar irònicament que a la resta de l'Estat espanyol “no saben què és pagar IVA”.

És veritat, però, que Catalunya pateixi un excés de zel en matèria fiscal? El cert és que no hi ha xifres oficials sobre la quantitat del frau, perquè l'Agència Tributària mai ha elaborat cap informe detallat sobre el tema. Tot i això, l'Anuari Mèdia.cat d'enguany publica un complet dossier sobre aquesta matèria elaborat per la periodista Maria Manyosa a partir de les informacions facilitades pel Sindicat de Tècnics del Ministeri espanyol d'Hisenda (GESTHA). Segons aquestes dades, l'any 2009 l'evasió fiscal de tot tipus a l'Estat espanyol va elevar-se fins als 89.885 milions d'euros, una xifra estratosfèrica que col·loca Espanya al capdamunt del rànquing de defraudadors de la Unió Europea dels 15. Aquesta negra morterada representa un 23% del PIB de l'Estat i gairebé iguala el total del “rescat” sol·licitat pel Govern de Mariano Rajoy a les institucions europees. D'aquests gairebé 90.000 milions d'euros, 26.000 van ser defraudats des dels Països Catalans (16.000 des del Principat). Perquè es facin a la idea, el frau català equivaldria a sis vegades al volum total de les retallades previstes pel govern d'Artur Mas durant l'any 2012. Per cert, segons GESTHA, el 71% d'aquest frau és conseqüència de l'evasió de les grans fortunes: el mitificat frau dels petits autònoms no passaria del 8,6%. Després encara haurem de sentir en alguna tertúlia allò que “en aquest tema tots som igual de responsables” perquè “qui no ha fet alguna vegada una factureta en negre”.

No és cert, doncs, que ni a Catalunya ni a Espanya hi hagi un “excés de zel” a l'hora de perseguir defraudadors. De fet, que el frau estigui més perseguit a aquí que a la resta de l'Estat espanyol no hauria de ser motiu de queixa. Al contrari: hauria de ser un motiu d'alegria. L'argumentari esgrimit per Puigcercós és un símptoma més de l'aparent desorientació ideològica de part de l'independentisme d'esquerres, que en comptes de construir una agenda política pròpia en què la qüestió nacional i social es retroalimentin, segueix captiu d'un discurs economicista que limita el conflicte entre Catalunya i Espanya a la discriminació fiscal de l'Estat. El greuge, és cert, existeix. Però atribuir-hi tots els mals del país és fer trampa. El discurs monotemàtic de l'“Espanya ens roba” invisibilitza altres espolis –com l'espoli social que suposa el frau– i eximeix de tota culpa als principals responsables de l'actual règim de dependència català: els gestors de torn del govern autonòmic, que sempre podran espolsar-se les puces en direcció a Madrid quan vagin maldades.

Per cert, un apunt final. El president Mas, quan va dir allò que els espanyols no saben què és pagar l'IVA, probablement parlava amb coneixement de causa. La matèria, si més no, sembla dominar-la: segons consta en un informe de l'Agència Tributària fet públic pel diari El Mundo l'any 2010, Mas, juntament amb el seu pare, era un dels beneficiaris d'un compte opac dipositat al banc LGT de Liechtenstein amb un dipòsit de més de 500.000 euros. L'Audiència Nacional espanyola va arxivar el cas perquè el delicte d'evasió va ser comès abans del 2002 i en el moment de fer-se públic ja havia prescrit. Un altre exemple de la terrible opressió amb que l'agència tributària escanya als catalans.