La suma del PSC, els comuns i el PP per elegir Jaume Collboni com a nou alcalde de Barcelona ha deixat atònita la política catalana. Opció legítima, té per a cada un dels socis puntuals avantatges i desavantatges que els analistes ja han anat -i aniran- desgranant. Pel que fa a l'actuació del PSC i dels comuns, però, el moviment i els girs donats planteja algunes preguntes sobre tacticismes, ambicions i estratègies poques setmanes abans d'unes eleccions espanyoles crucials.

Es pot entendre que socialistes i comuns es posin d'acord per impedir l'accés d'un polític exconvergent a l'alcaldia. Però les maneres de fer en aquest cas desmenteixen les grans proclames d'una esquerra amb ínfules transformadores i capteniments de casta. La manca de confiança en la classe política és una de les característiques del moment actual i es veu alimentada per afirmacions grandiloqüents que quasi mai es materialitzen. Com quan Collboni va assegurar que de no arribar primer el 28-M, passaria a l'oposició. 

Però no hi ha en aquesta història -un veritable drama polític- cap gosadia que no hagi estat superada per la dels comuns. La decisió d'aquests de votar el candidat socialista es produeix poques hores després de declaracions formals dels seus portaveus assegurant el contrari. Després de negar cap triangulació amb el PP, dissabte van anunciar que passaven a l'oposició precisament per complir amb les exigències de Feijóo i Sirera. Si s'ha d'esperar responsabilitat i respecte a tots els dirigents institucionals, això és més exigible en aquells que en algun moment han volgut encarnar una esperança.   

Les esquerres afronten un moment electoral costerut, en un context d'amenaces contra el sistema democràtic. Un dels problemes de la classe governant arreu és que no és percebuda com a prou "autèntica" i íntegra per un sector de la ciutadania, que la veu llunyana i aliena als seus neguits. La imatge deu ser injusta, però la percepció és aquesta. Quan el camp progressista competeix amb el conservador en cinisme i pocs escrúpols, sol sortir esquilat. La política i l'ètica són universos diferents. Però no és bo abusar de les truculències en la vida política quotidiana. Hi ha el risc d'una desconnexió creixent entre els electors i els seus representants.  

No hi ha res més decebedor que voler assaltar els cels amb materials massa terrenals. Més d'un es pot preguntar: "I si tot és una farsa?". El que s'ha viscut els darrers mesos en l'espai de "l'esquerra a l'esquerra" ha estat un exemple molt desmobilitzador, oferint una mostra de la pitjor col·lecció de ganivetades. Amb unes eleccions espanyoles a la cantonada, en ple gir a la dreta a l'estat, l'actuació de PSC i els comuns a Barcelona és una mostra de la pitjor política. No sabem si l'espectacle de dissabte al ple municipal de Barcelona forma part del manual de resistència de Pedro Sánchez. Però el que és segur és que no deu estar en el full de ruta que du a una mobilització massiva contra la dreta.