Hi ha moments en la història en què una societat es veu obligada a mirar-se al mirall. No per vanitat, sinó per necessitat. El reflex acostuma a ser incòmode, especialment quan allò que retorna la imatge és el resultat de dècades d’errors acumulats, de silencis còmplices i de promeses incomplertes.
L’Estat espanyol sembla haver entrat en una d’aquestes fases. Els dos grans partits que han articulat l’alternança política des de la Transició acumulen un desgast que va molt més enllà de la disputa partidista habitual. Els casos de corrupció, les pràctiques clientelars, la colonització d’institucions que haurien de ser independents i una incapacitat creixent per afrontar els reptes estructurals projecten una sensació de decadència difícil de dissimular.
El problema no és només moral. És també funcional. Quan els ciutadans arriben a la conclusió que les elits polítiques no només són corruptes, sinó també incompetents, el contracte implícit que sosté qualsevol sistema democràtic comença a esquerdar-se. La confiança desapareix. I quan desapareix la confiança, apareix la temptació.
La història europea ofereix nombrosos exemples del que acostuma a venir després. Quan els partits sistèmics deixen de ser percebuts com una solució, emergeixen forces que prometen allò que els altres no han estat capaços d’oferir. Solucions ràpides a problemes complexos. Respostes emocionals davant de qüestions que requeririen paciència, consens i intel·ligència política. És la lògica del populisme, tant se val si vesteix de dreta o d’esquerra.
Aquestes opcions acostumen a créixer perquè diagnostiquen bé el malestar, però fracassen quan arriba l’hora de governar. Les receptes simples solen topar amb la realitat. Els problemes estructurals no desapareixen per decret. Les contradiccions econòmiques no es resolen amb eslògans. I les fractures socials no cicatritzen a cop de titular.
Però el fracàs del populisme no garanteix el retorn a l’estabilitat anterior. De vegades, al contrari. Pot accelerar la descomposició d’un sistema que ja arribava afeblit. Si els partits tradicionals han perdut credibilitat i els nous salvadors també deceben, què queda? Quina legitimitat conserva l’edifici institucional? Quin vincle emocional manté units territoris que fa temps que qüestionen el projecte comú?
És aquí on la qüestió nacional adquirirà un cop més una dimensió estratègica. Catalunya, com les altres nacions perifèriques, observaran aquesta evolució des d’una posició singular. Fa anys que una part significativa de les seves societats denuncia els límits estructurals de l’Estat. Moltes de les anomalies que avui sorprenen sectors amplis de l’opinió pública espanyola fa temps que formen part del diagnòstic habitual de l’independentisme.
Ara bé, identificar una oportunitat no és el mateix que saber aprofitar-la. Si algun dia l’Estat entra en una fase de debilitament profund, les nacions sense estat no disposaran de gaire temps per improvisar. Necessitaran lideratges solvents, institucions preparades, consensos amplis i una proposta de futur creïble. La finestra d’oportunitat, si arriba, podria ser tan extraordinària com breu.
La gran pregunta no és si el règim del 78 travessa una crisi de confiança. Els indicis són evidents. La pregunta és una altra: si aquesta crisi desemboca en una transformació radical de l’Estat, hi haurà prou intel·ligència política per convertir el moment en una oportunitat històrica?
Les ocasions excepcionals no acostumen a presentar-se dues vegades. I la història és plena de pobles que van saber reconèixer-les, però no van saber aprofitar-les. Catalunya faria bé de començar a pensar menys en les misèries dels seus fracassos recents i més en la preparació per al dia que aquest mirall acabi de trencar-se.