A mesura que s'apropa el judici, les defenses de la majoria dels acusats han anat convergint en l'estratègia d'acusar l'Estat de les vulneracions de drets que ha comès a Catalunya. Després d'una instrucció i uns escrits d'acusació tan barroerament injustos, que han posat de manifest per qui ho vulgui veure que la lògica d'aquest procés és la venjança d'Estat, és l'estratègia més raonable. Potser l'única sensata. Caldrà esmerçar tots els esforços per desmuntar peça a peça la gran mentida de la rebel·lió. Però més enllà d'això, és fonamental denunciar la gran vulneració de drets que, almenys des de l'estiu de 2017, s'ha produït a Catalunya.

I la mostra més palpable que aquesta és l'estratègia encertada és que comença a funcionar: l'Estat ha començat a defensar-se de les acusacions amb tota la seva artilleria, però sense gaire traça. La mostra més evident és el famós vídeo d'España Global (sic) en què un seguit de personatges rics i famosos expliquen al món que Espanya és una mena d'arcàdia democràtica, una terra promesa on tot és meravellós. Que l'Estat senti aquesta necessitat de defensar-se davant del món és la millor mostra que les acusacions han tocat ós.

Paradoxalment, el vídeo és un gran èxit de l'independentisme i de l'estratègia d'acusar l'Estat. Però el vídeo és només una peça, la més visible potser, del contraatac de l'Estat. El fet que aquesta resposta estigui sota la direcció de Josep Borrell és segurament garantia de més patinades i excessos. Perquè el ministre, que havia conreat una certa fama (segurament immerescuda) de polític llest i hàbil, ha perdut una mica els papers i s'ha convertit en una mena d'agitador antiindependentista, i això el porta sovint a sobreactuar i equivocar-se.

Com ha passat, sense anar més lluny, aquesta setmana mateixa quan el cos diplomàtic espanyol, i els seus acòlits, van organitzar una campanya de pressió per terra, mar i aire a la London School of Economics per un acte que hi havia programat en què hi havia de participar el conseller Alfred Bosch, la consellera Clara Ponsatí i el seu advocat Aamer Anwar. Finalment, les pressions no van aconseguir suspendre l'acte però sí colar-hi un representant de les tesis de l'Estat: ni més ni menys que Ignacio Torreblanca, antic cap d'opinió del diari El País i gran promotor de la teoria de la conspiració russa.

Una cosa sorprenent de l'estratègia de defensa de l'Estat és l'agressivitat poc calculada que despleguen els seus agents propagandístics. És comú veure diplomàtics espanyols perdent els papers en actes públics, acadèmics oficialistes insultant i reaccionant agressivament a les xarxes i columnes incendiàries als mitjans de comunicació. Sense anar més lluny, aquesta setmana el mateix Torreblanca reaccionava amb una certa histèria a una editorial del diari The Times molt crítica amb el judici del suprem titllant-la d'hispanòfoba.

En la lògica d'España Global, qualsevol qüestionament de la versió oficial són fake news, hispanofòbia i llegenda negra. Fins i tot les imatges de l'1 d'octubre, que va veure tot el món, es diu que són falses. Potser aquesta sobrereacció, agressiva i poc mesurada, respon a una estratègia molt ben calculada. Però, a priori, costa de veure'n la racionalitat. Potser és que, al remat, això ara va més d'orgull ferit que no pas de racionalitat. En tot cas, bones notícies per l'independentisme si és capaç de mantenir el cap fred i no caure en la mateixa trampa.