Vist des de fora, hi ha d’haver una raó que expliqui per què ara es craqueja l’estructura de l’Estat amb tantes coincidències desgraciades. Resulta que al mig de la crisi de l’Ebola, gravíssima per la incompetència arrogant que ensenya, apareixen les obscenes targetes opaques de Bankia. La “pomada”, com m’agrada de dir-ne, aquesta gent que okupa el poder des de sempre, que compaginen amistats amb consells d’administració –les dues coses van juntes-, que avui són ministres i demà milionaris, que juguen amb l’Ibex com nosaltres al dòmino, aquesta gent es va lliurar amb una indecent cursa a veure qui petava abans la targeta, i s’ho gastaven en caceres (això, que no falti), en luxe, en hotels i discoteques, en plaers en definitiva, amb una cobdícia i una premura que fan sospitar que es veien a venir el pitjor.

Llavors se’ls desfà la gestió de l’Ebola. Com en tots els casos anteriors, van tirar d’error humà i la víctima és la culpable, però la gestió no s’aguanta per enlloc, i ja no hi ha qui es cregui res. De manera que Soraya, amb el seu estol d’advocats de l’Estat, agafa el poder i arracona Mato, esquitxada fa temps per la corrupció, mentre segueix en el seu càrrec el més destraler i ofensiu dels consellers, el que ja ha dinat, el que insulta, el que després de garlar diu –com la senyora Oriol- que ha estat mal interpretat. Bravo.

Tot plegat fa pudor. Pudor de descomposició. I és aquest Estat el que es gira contra Catalunya, pensant que som encara més dèbils que ells, que amb nosaltres sí que poden, que ens aixafaran, que començaran amb el jutge Vidal i després continuaran fins a l’últim ciutadà que gosi fer un gest. Aquí se senten forts. Fan figa les manis però no el poder. No? La consulta de Catalunya el 9-N, malgrat tots els mals indicis que giravolten sobre la Generalitat, seria una altra prova que les coses no pinten bé a ca la Moncloa. Suposo que qualsevol estratega diria que s’ha d’aprofitar la feblesa de l’Estat per plantejar un repte colossal. Però cal creure-hi. I jo no sé si això hi és.