L’estat espanyol viu avui una de les seves crisis polítiques més profundes des del final del franquisme. Més enllà de les legítimes disputes entre projectes ideològics, el que es posa en qüestió és el mateix entramat institucional del règim sorgit de la transició: una arquitectura política i econòmica que es volia moderna i democràtica, però que dècades després apareix corcada per la corrupció i les connivències, defectes d’origen d’un acord transaccional difícil entre demòcrates i feixistes.
Els dos grans partits que han governat l’Estat durant quaranta anys —PP i PSOE— han quedat retratats com a màquines de poder clientelars, amb trames mafioses i una relació obscena amb les grans empreses de l’Ibex-35. L’empresariat madrileny, lluny de ser una força de modernització, ha actuat sovint com a còmplice necessari i, fins i tot, com a instigador d’aquestes pràctiques. A la cúspide, la monarquia —que la Constitució situava com a “àrbitre” neutral— ha perdut qualsevol autoritat moral: un rei emèrit fugit i protegit per dictadures àrabs, escàndols financers que esquitxen bona part de la família reial i una opacitat que indigna fins i tot sectors tradicionalment monàrquics.
La justícia, lluny de fer de contrapès a l’arbitrarietat, s’ha convertit en una eina més de les guerres pel poder, amb magistrats que actuen com a militants i sentències que fan pudor de venjança. I els mitjans de comunicació majoritaris —especialment els de Madrid— han renunciat a la seva missió crítica i s’han transformat en corretges de transmissió dels interessos del règim.
Aquest panorama genera en la ciutadania una sensació d’impotència i de fàstic: si tot està contaminat, si tots els poders serveixen només per blindar-se a si mateixos, per què confiar en la democràcia? Aquesta desafecció és el brou de cultiu perfecte per a solucions populistes, extremistes i messiàniques, que prometen regeneració, però que acostumen a portar més autoritarisme i menys llibertat.
El perill és evident: una democràcia sense credibilitat ni lideratges sòlids, amb un govern que penja d’un fil i una oposició condemnada per corrupció, pot acabar cedint davant l’embat d’aventurers polítics i discursos d’odi. Ja ho vam veure als anys vint i trenta del segle passat, quan la manca de fe en les institucions va obrir la porta al feixisme i a la guerra.
Compte. La història ens adverteix: les crisis no es resolen soles, i si no som capaços de construir un veritable projecte democràtic i net des de Catalunya, deslliurat de tot lligam amb aquesta Espanya, els monstres tornaran a emergir del fons de l’abisme.