Ja fa un parell de mesos escrivia aquí que, si bé nosaltres guanyàvem 2-0 (mani de l’11-S i premsa internacional), l’Estat encara no havia tret cap jugador al camp. Bé, doncs, ja n’ha començat a treure. Sempre m’ha sorprès la ingenuïtat amb què alguns compatriotes subestimen Espanya, tot oblidant que tenen estat, amb tot el que això significa: serveis d’intel·ligència, política, exèrcit, mitjans de comunicació públics i privats, xarxa professionalitzada de descrèdit de l’adversari o enemic a través de campanyes de difamació a Internet, rumorologia regular, etc. Tenen, doncs, tot els instruments característics dels estats per destruir, tot allò que no tenim nosaltres, per més que nosaltres tinguem allò que ells no tenen ara: esperança i il·lusió.

La situació actual a Catalunya ha agafat desprevingut partits i poders fàctics, tan aquí com allà. I, passada la manifestació, el president Mas, sense haver-hi anat, se n’ha acabat quedant la pancarta i posant-s’hi al davant. La cosa va de debò, perquè la majoria de la societat catalana vol que hi vagi. I, com que Mas ha deixat formalment enrere l’etapa de l’ambigüitat convergent, ara és l’enemic principal a abatre. Quan no es tenen arguments per contraposar, llavors és el moment de l’insult, la mentida i la violència. Per això ell s’ha convertit en el principal objectiu de l’Estat, a través de les seves clavegueres. Tota la porqueria que li estan abocant, que ell ha desmentit amb claredat i ha actuat judicialment amb contundència, té les seves conseqüències, perquè aconsegueix de sembrar el dubte entre la població, amb seqüeles que no són fàcils de superar mai del tot, perquè sempre en queda algun rastre.

Qui no vulgui veure una operació d’estat, en la campanya del diari franquista que l’ha engegada, necessita baixar de la figuera amb urgència. L’Estat espanyol, doncs, demostra que està disposat a qualsevol cosa per impedir la victòria democràtica del poble català i la seva conversió en un nou estat europeu independent. I, com que ja no poden utilitzar la violència armada, si més no la institucional (exèrcit i cossos de seguretat), perquè a la UE això ja no es porta, fan servir l’altra violència: la de la difamació. D’aquesta manera pretenen desgastar els referents col·lectius, càrrecs institucionals, candidats, etc, per escapçar un procés emergent cap a la sobirania.

Sé de què parlo, perquè jo mateix també en vaig ser víctima, en el seu moment. I encara dura. El 2004, ERC havia fet un gran salt endavant, amb els millors resultats de la seva història, després del franquisme, a Catalunya i a Madrid. I van decidir disparar contra qui anava al davant. Entre altra porqueria, van acusar-me de tenir comptes corrents a Suïssa amb unes quantitats que deixaven Bill Gates en la misèria. Hi ha haver gent que s’ho va creure, partits que en van fer bandera amb una crueltat extraordinària, líders polítics amb comentaris ofensius que no oblidaré mai, i gent figura que molt pròxima que es van fregar les mans de satisfacció. I també silencis clamorosos. Així de miserable va ser tot plegat... Els jutges van personar-se als bancs esmentats a Suïssa i, fetes les recerques, van concloure que tot era fals i van arxivar el cas. Però el mal ja era fet. Encara ara he de suportar tota mena de rumors repugnants sobre les meves suposades propietats o ocupacions professionals, perquè sempre en queda algun dubte en la consciència de la gent. L’Estat, doncs, és eficaç i els seus instruments, amb els diaris de sempre, fan la seva feina que, al cap i a la fi, per a això cobren. Quin fàstic...!

No votaré ara CiU, no l’he votada mai i no crec que ho faci en el futur. He discrepat sempre de la seva política i no els he tingut mai com el meu propi referent polític. Però, dit això, no sóc tan ingenu com per no adonar-me del que està passant. Per primera vegada en la història, després del 1714, aquest país pot recuperar per la democràcia allò que li va ser arrabassat per les armes. I, quan el president de la Generalitat es compromet amb aquesta causa, esdevé un objectiu a abatre. No hi fa res que, llavors, des dels seus rengles, jo hagués estat objecte de tota mena de declaracions i maniobres per contribuir a enfonsar-me. Sóc conscient del que passa i, en aquests moments tan difícils, però també tan esperançats, sé que el meu lloc no és al costat de la premsa franquista, sinó de l’actual president de Catalunya. Hi ha una cosa anomenada solidaritat nacional que, en els països madurs, funciona, només, en moments excepcionals. Ara n’és un. I jo hi crec.