“Volem ser lo que fórem, però no ressuscitar res que no sigui dels propis temps”, Valentí Almirall, Lo Catalanisme, 1886.
Fa unes setmanes, vaig ser convidat a participar en una tertúlia al voltant dels orígens i evolució del catalanisme coincidint amb el dotze d’Octubre. La data em va agradar perquè sempre treballo i em va generar interès conèixer un grup de gent que a part de fer patriòtiques piulades, volia parlar de política enlloc de fer pont. L’experiència va ser molt bona i enriquidora, i preparant la jornada em va obligar a una lectura i re-lectura del catalanisme com a moviment, del qual l’independentisme és la darrera iteració.
Cada moviment polític té una fita final que desitja assolir, i el catalanisme sempre ha posat el focus en el restabliment de les llibertats perdudes per la força de les armes quan l’11 de Setembre de 1714 els exèrcits franco-castellans van entrar a Barcelona i posteriorment el nou règim borbònic va liquidar les institucions catalanes per annexionar el país a Castella. Expliquen que, fins i tot, al local que la Lliga de Catalunya tenia al carrer Canuda cap al 1891, hi havia dues plaques de marbre. Una reflexava el darrer discurs de Rafel Casanova als barcelonins cridant-los a defensar la ciutat, mentre que l’altre estava nua, preparada per a commemorar el dia en què s’aconseguís la restauració de les llibertats catalanes. La celebració fins al dia d’avui de la diada nacional en l’11 de Setembre reflexa doncs que aquest anhel encara no ha estat acomplert.
Tanmateix és obvi que en tota la seva història el catalanisme ha fet tot el què ha pogut per arribar-hi, encara que no ha estat dogmàtic sobre la forma i el camí en què s’havia d’assolir tal fita. De fet, pràcticament podríem dir que el catalanisme com a ideologia té un clar caire positivista. És a dir, durant més d’un segle el seu rumb ha estat basat en molt bona mesura en l’assaig, l’error, i l’anàlisi de la realitat objectiva dins l’estat espanyol per tal d’assolir les cotes de llibertat nacional anhelades, evolucionant en últim terme i com a conseqüència de l’experiència empírica i l’anàlisi de la realitat política espanyola i europea cap a l’independentisme.
Aquesta mirada em va sorgir llegint l’excel·lent Lo catalanisme de Valentí Almirall, així com les polèmiques sobre els debats a l’Ateneu Barcelonès durant les seves primeres dècades de vida. En aquell moment, el positivisme com a filosofia científica estava al centre del debat polític i social, i el pensador català no tenia cap mania en fer-lo servir.
Almirall, partia de la base que el què ell anomenava el particularisme (base del regionalisme, federalisme, confederalisme i separatisme, segons el grau d’ambició), era la forma més seriosa de govern des d’un punt de vista empíric ja que respectava millor la naturalesa diversa dels pobles i permetia una organització més efectiva dels estats i les comunitats polítiques. Per fer-ho a més, duia a terme un anàlisi en profunditat (i clarivident!) no només sobre el nostre país i la nostra relació amb els castellans, sinó també sobre altres estructures exitoses en les quals ell s’emmirallava com la federació Suïssa o la nord-americana.
Llegint Almirall, federalista intransigent (partidari d’una federació hispànica, però en peu d’igualtat amb Castella i no com a concessió graciosa de la cort de Madrid), pensava que els seus objectes polítics de fons, no s’allunyava gens del què comparteix l’independentisme avui, sinó que en tot cas, el mètode (la federació o la independència) són dues expressions més lligades a la conjuntura i l’evolució del propi catalanisme i de l’estat espanyol que de cap discrepància ideològica. Que són fruit doncs, d’un treball d’assaig i error que d’alguna manera té la darrera expressió en el camí que va portar al referèndum de l’1 d’Octubre.
Analitzem per exemple, la relació del catalanisme amb la monarquia espanyola. D’expressió profundament republicana durant el sexenni democràtic (1868-1874) la decepció pel fracàs de la primera república espanyola (fins i tot essent aquesta governada per catalans) va dur el catalanisme a un cert escepticisme sobre la relació entre un canvi de règim i el restabliment de les llibertats catalanes. Escepticisme que encara que fos de forma oportunista, Cambó sublimava algunes dècades més tard amb allò de “Monarquia? República? Catalunya!”, just abans del seu gir cap a l’ordre a ultrança.
Escepticisme que ja reflectia Almirall en la seva obra magna quan avisava de com les idees catalanes eren pervertides quan passaven pel sedàs madrileny: “Los directors del partit republicà a la madrilenya, disfressant-se de federalistes (...) damunt de nostres espatlles s’enlairaren”. Més endavant reblava: “l’unitarisme pren la forma de partits monàrquics, conservadors i avançats, que rellevant-se quan és necessari, van emmotllant-se a les exigències del moment. Si veu que la monarquia decau no li falten partits republicans que proclamaran la república, i que dintre d’ella avançaran o retrocediran segons convinga. Tots aqueixos matisos, monàrquics i republicans, conservadors i avançats, convenen en lo punt de vista comú, de la unitat de l’Estat”. L’experiència doncs, jutjava que l’accidentalisme era més enraonat. I malgrat que les jugades, l’espanyolisme i el militarisme d’Alfons XIII van abocar la majoria del catalanisme al republicanisme espanyol, el fracàs de la segona república, i les tendències unitaristes de tots els partits republicans espanyols, van ser una bona lliçó per a al catalanisme en el seu camí cap a l’independentisme.
Fent una mica de repàs, podríem dir que després del fracàs federal de la primera república i la medicina espanyolista de la restauració borbònica, els límits de la divisió provincial i la voluntat de recuperar un govern de Catalunya van dur el catalanisme de Prat de la Riba a apostar per la Mancomunitat. Estructura aquesta aconseguida l’any 1914 gràcies a la conjuntura de debilitat del govern espanyol, que tanmateix després d’uns anys ja havia quedat petita.
Assajada la via de la mancomunitat de competències i malgrat les seves virtuts, aviat va ser clar que quedava curta si l’objectiu era restaurar les antigues llibertats catalanes i la seva sobirania. Així doncs, ja el 1919 es va apostar per un Estatut d’Autonomia (el primer!), que va ser rebut amb rebuig per la opinió pública madrilenya i que no va prosperar. Liquidada la Mancomunitat per la dictadura anti-catalana de Primo de Rivera, l’etapa republicana de 1931-1936 va ser marcada per l’aprovació del 1r Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 1932 i una gran campanya interna per la seva abolició que va culminar, amb el cop d’estat franquista i, de nou, amb la liquidació de la Generalitat restablerta. Una liquidació, per cert, que personatges tan foscos com el republicà Negrín no devien lamentar gaire a jutjar de les seves opinions anti-catalanes.
En tot cas, amb la fi del franquisme formal, i no havent tingut temps en el període republicà de poder avaluar els límits materials de l’autonomia, la reacció natural del catalanisme va ser reclamar el seu restabliment. Tot i que segurament cometent una errada històrica no es va restablir l’Estatut liquidat per Franco sinó que es va preferir fer un nou text, el 2n Estatut d’Autonomia, el de 1979.
Tanmateix, aquest tampoc va ser el final del camí, perquè tenint sempre en compte l’objectiu fundacional del catalanisme, el restabliment integral de les llibertats catalanes i la sobirania del nostre poble, el 2n Estatut d’Autonomia també va quedar curt. I sobretot quedava desprotegit davant la ofensiva centralista del govern espanyol, que cada cop laminava més les competències de l’autonomia catalana. A més, entremig l’entrada de l’estat espanyol a la Unió Europea havia obert un nou escenari que les forces catalanistes creien que podia jugar a favor d’assolir unes majors quotes d’autogovern.
L’aposta pel 3r Estatut, també rebut amb rebuig i boicot comercial com ho havien estat l’assaig de 1919 i el de 1932, va acabar com tots sabem de forma tràgica quan l’any 2010 el tribunal constitucional espanyol va decidir escapçar la voluntat majoritària del poble català i posar un sostre d’autogovern molt per sota de les seves aspiracions col·lectives. El rebuig a fer cap canvi legal per tal d’acomodar-les va ser diàfan tant pel PP com pel PSOE.
Assumint per tant que després de quatre intents la via estatutària estava morta, i que la reforma constitucional és factualment impossible per a una minoria nacional com la catalana, el catalanisme, ja en evolució sobiranista va començar a entendre que, tenint en compte els diversos intents i fracassos, la única sortida per a les aspiracions de restabliment ple de les llibertats i sobirania catalanes havia de ser com a estat independent. Tanmateix, abans d’intentar-ho, va proposar allò que en vam dir el pacte fiscal, és a dir, l’establiment a Catalunya d’un sistema de concert d’estil basco-navarrès.
El nou rebuig va ser la confirmació que la via de l’encaix particularista dins l’estat espanyol era morta i que calia esdevenir un estat. És a partir d’aquí on de forma definitiva el gran gruix del catalanisme considera que tenint en compte l’evidència empírica la única opció realment és la independència. Opció reforçada per l’existència d’una Unió Europea que permet un horitzó polític en què l’ús de la força per part d’Espanya per evitar la independència fos (com així ha estat) molt limitat. Una europeïtat que elimina el gran inconvenient que el propi Valentí Almirall havia vist a la plena sobirania: la dificultat per sobreviure com a estat independent tenint com a veïns als estats espanyol i francès.
Així doncs, per arribar a la independència primer es planteja la qüestió del dret a decidir, que té traducció en la consulta del 9-N, de caràcter no vinculant. Rebutjada de nou per l’estat espanyol qualsevol negociació al respecte tant abans com després de la consulta, la conclusió del catalanisme-convertit-al-independentisme va ser que la única opció era la uniteralitat democràtica, cristal·litzada amb gran èxit en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre.
Arribem doncs al moment actual després d’una evolució de 150 anys del catalanisme, que ha anat des del particularisme, el regionalisme, el federalisme, el sobiranisme i finalment l’independentisme, sempre tenint en compte la realitat objectiva amb la que s’ha enfrontat i descartant cada camí després d’assajar-lo.
Una trajectòria doncs, que segons el meu criteri parteix del principi positivista aplicat a la política, lligant l’objectiu (el restabliment de les llibertats catalanes i la sobirania del país) a l’experiència empírica per tal de trobar el millor camí per arribar-hi. Un camí, a més, que confirma que tractar d’abrandats els qui vam apostar pel trencament l’any 2017 i mantenim avui la necessitat d’establir un estat català independent, és o bé no conèixer la nostra història o bé tenir mala fe doncs és conegut que les tendències ultra-espanyolistes d’almenys la meitat de la població de l’estat fa inevitable que tot dret atorgat en un moment de flaquesa pels uns, sigui liquidat posteriorment pels altres tal i com va passar de forma violentament diàfana amb la Mancomunitat o els diferents Estatuts.
El positivisme és doncs una línia filosòfica, que crec que està íntimament lligada a la història i evolució del catalanisme, i que mitjançant l’aprenentatge dels fets dels darrers anys i la feixuga però en últim terme infal·lible tècnica de l’assaig i error, ha de permetre al catalanisme, ara sí, culminar el seu projecte de restablir les llibertats i sobirania catalanes perdudes el 1714, a través de la independència.
En tot aquest camí, i a diferència de l’espanyolisme, que considera el domini de Castella sobre la resta de pobles peninsulars en aquesta entitat que han anomenat Espanya com una espècie de final de la història que és sacríleg qüestionar, el catalanisme ha arribat a la seva formulació independentista actual a través de l’empirisme i sense cap obsessió dogmàtica de quina era la millor forma per assolir els seus objectius. Això sí, sempre amb la voluntat inequívoca de restaurar la sobirania que els catalans van perdre l’albada de 1714. Passi el què passi les properes setmanes, és bo recordar-ho. Si avui l’independentisme és la forma hegemònica del catalanisme no és per un caprici puntual, sinó que és la conclusió lògica d’un segle i mig d’història viscuda, lluitada i patida.
PD. Mentre preparava aquest article hem tingut la gran notícia del retorn d’en Josep Valtònyc després d’un exili de cinc anys. Una prova més, d’aquest esperit empíric del catalanisme i l’independentisme, que després de comprovar que a l’estat espanyol no hi ha cap jutge que actuï amb la mínima neutralitat deguda, ha convertit l’exili polític i el combat judicial des d’Europa en una de les seves eines més efectives. L’aposta per l’exili del President Carles Puigdemont com a eina per legitimar les reivindicacions catalanes i debilitar les estructures de l’estat espanyol ha estat un èxit sense pal·liatius. Una última vessant d’aquest positivisme filosòfic a través del qual he intentat explicar la història del catalanisme i la seva evolució cap a l’independentisme.
Fa unes setmanes, vaig ser convidat a participar en una tertúlia al voltant dels orígens i evolució del catalanisme coincidint amb el dotze d’Octubre. La data em va agradar perquè sempre treballo i em va generar interès conèixer un grup de gent que a part de fer patriòtiques piulades, volia parlar de política enlloc de fer pont. L’experiència va ser molt bona i enriquidora, i preparant la jornada em va obligar a una lectura i re-lectura del catalanisme com a moviment, del qual l’independentisme és la darrera iteració.
Cada moviment polític té una fita final que desitja assolir, i el catalanisme sempre ha posat el focus en el restabliment de les llibertats perdudes per la força de les armes quan l’11 de Setembre de 1714 els exèrcits franco-castellans van entrar a Barcelona i posteriorment el nou règim borbònic va liquidar les institucions catalanes per annexionar el país a Castella. Expliquen que, fins i tot, al local que la Lliga de Catalunya tenia al carrer Canuda cap al 1891, hi havia dues plaques de marbre. Una reflexava el darrer discurs de Rafel Casanova als barcelonins cridant-los a defensar la ciutat, mentre que l’altre estava nua, preparada per a commemorar el dia en què s’aconseguís la restauració de les llibertats catalanes. La celebració fins al dia d’avui de la diada nacional en l’11 de Setembre reflexa doncs que aquest anhel encara no ha estat acomplert.
Tanmateix és obvi que en tota la seva història el catalanisme ha fet tot el què ha pogut per arribar-hi, encara que no ha estat dogmàtic sobre la forma i el camí en què s’havia d’assolir tal fita. De fet, pràcticament podríem dir que el catalanisme com a ideologia té un clar caire positivista. És a dir, durant més d’un segle el seu rumb ha estat basat en molt bona mesura en l’assaig, l’error, i l’anàlisi de la realitat objectiva dins l’estat espanyol per tal d’assolir les cotes de llibertat nacional anhelades, evolucionant en últim terme i com a conseqüència de l’experiència empírica i l’anàlisi de la realitat política espanyola i europea cap a l’independentisme.
Aquesta mirada em va sorgir llegint l’excel·lent Lo catalanisme de Valentí Almirall, així com les polèmiques sobre els debats a l’Ateneu Barcelonès durant les seves primeres dècades de vida. En aquell moment, el positivisme com a filosofia científica estava al centre del debat polític i social, i el pensador català no tenia cap mania en fer-lo servir.
Almirall, partia de la base que el què ell anomenava el particularisme (base del regionalisme, federalisme, confederalisme i separatisme, segons el grau d’ambició), era la forma més seriosa de govern des d’un punt de vista empíric ja que respectava millor la naturalesa diversa dels pobles i permetia una organització més efectiva dels estats i les comunitats polítiques. Per fer-ho a més, duia a terme un anàlisi en profunditat (i clarivident!) no només sobre el nostre país i la nostra relació amb els castellans, sinó també sobre altres estructures exitoses en les quals ell s’emmirallava com la federació Suïssa o la nord-americana.
Llegint Almirall, federalista intransigent (partidari d’una federació hispànica, però en peu d’igualtat amb Castella i no com a concessió graciosa de la cort de Madrid), pensava que els seus objectes polítics de fons, no s’allunyava gens del què comparteix l’independentisme avui, sinó que en tot cas, el mètode (la federació o la independència) són dues expressions més lligades a la conjuntura i l’evolució del propi catalanisme i de l’estat espanyol que de cap discrepància ideològica. Que són fruit doncs, d’un treball d’assaig i error que d’alguna manera té la darrera expressió en el camí que va portar al referèndum de l’1 d’Octubre.
Analitzem per exemple, la relació del catalanisme amb la monarquia espanyola. D’expressió profundament republicana durant el sexenni democràtic (1868-1874) la decepció pel fracàs de la primera república espanyola (fins i tot essent aquesta governada per catalans) va dur el catalanisme a un cert escepticisme sobre la relació entre un canvi de règim i el restabliment de les llibertats catalanes. Escepticisme que encara que fos de forma oportunista, Cambó sublimava algunes dècades més tard amb allò de “Monarquia? República? Catalunya!”, just abans del seu gir cap a l’ordre a ultrança.
Escepticisme que ja reflectia Almirall en la seva obra magna quan avisava de com les idees catalanes eren pervertides quan passaven pel sedàs madrileny: “Los directors del partit republicà a la madrilenya, disfressant-se de federalistes (...) damunt de nostres espatlles s’enlairaren”. Més endavant reblava: “l’unitarisme pren la forma de partits monàrquics, conservadors i avançats, que rellevant-se quan és necessari, van emmotllant-se a les exigències del moment. Si veu que la monarquia decau no li falten partits republicans que proclamaran la república, i que dintre d’ella avançaran o retrocediran segons convinga. Tots aqueixos matisos, monàrquics i republicans, conservadors i avançats, convenen en lo punt de vista comú, de la unitat de l’Estat”. L’experiència doncs, jutjava que l’accidentalisme era més enraonat. I malgrat que les jugades, l’espanyolisme i el militarisme d’Alfons XIII van abocar la majoria del catalanisme al republicanisme espanyol, el fracàs de la segona república, i les tendències unitaristes de tots els partits republicans espanyols, van ser una bona lliçó per a al catalanisme en el seu camí cap a l’independentisme.
Fent una mica de repàs, podríem dir que després del fracàs federal de la primera república i la medicina espanyolista de la restauració borbònica, els límits de la divisió provincial i la voluntat de recuperar un govern de Catalunya van dur el catalanisme de Prat de la Riba a apostar per la Mancomunitat. Estructura aquesta aconseguida l’any 1914 gràcies a la conjuntura de debilitat del govern espanyol, que tanmateix després d’uns anys ja havia quedat petita.
Assajada la via de la mancomunitat de competències i malgrat les seves virtuts, aviat va ser clar que quedava curta si l’objectiu era restaurar les antigues llibertats catalanes i la seva sobirania. Així doncs, ja el 1919 es va apostar per un Estatut d’Autonomia (el primer!), que va ser rebut amb rebuig per la opinió pública madrilenya i que no va prosperar. Liquidada la Mancomunitat per la dictadura anti-catalana de Primo de Rivera, l’etapa republicana de 1931-1936 va ser marcada per l’aprovació del 1r Estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 1932 i una gran campanya interna per la seva abolició que va culminar, amb el cop d’estat franquista i, de nou, amb la liquidació de la Generalitat restablerta. Una liquidació, per cert, que personatges tan foscos com el republicà Negrín no devien lamentar gaire a jutjar de les seves opinions anti-catalanes.
En tot cas, amb la fi del franquisme formal, i no havent tingut temps en el període republicà de poder avaluar els límits materials de l’autonomia, la reacció natural del catalanisme va ser reclamar el seu restabliment. Tot i que segurament cometent una errada històrica no es va restablir l’Estatut liquidat per Franco sinó que es va preferir fer un nou text, el 2n Estatut d’Autonomia, el de 1979.
Tanmateix, aquest tampoc va ser el final del camí, perquè tenint sempre en compte l’objectiu fundacional del catalanisme, el restabliment integral de les llibertats catalanes i la sobirania del nostre poble, el 2n Estatut d’Autonomia també va quedar curt. I sobretot quedava desprotegit davant la ofensiva centralista del govern espanyol, que cada cop laminava més les competències de l’autonomia catalana. A més, entremig l’entrada de l’estat espanyol a la Unió Europea havia obert un nou escenari que les forces catalanistes creien que podia jugar a favor d’assolir unes majors quotes d’autogovern.
L’aposta pel 3r Estatut, també rebut amb rebuig i boicot comercial com ho havien estat l’assaig de 1919 i el de 1932, va acabar com tots sabem de forma tràgica quan l’any 2010 el tribunal constitucional espanyol va decidir escapçar la voluntat majoritària del poble català i posar un sostre d’autogovern molt per sota de les seves aspiracions col·lectives. El rebuig a fer cap canvi legal per tal d’acomodar-les va ser diàfan tant pel PP com pel PSOE.
Assumint per tant que després de quatre intents la via estatutària estava morta, i que la reforma constitucional és factualment impossible per a una minoria nacional com la catalana, el catalanisme, ja en evolució sobiranista va començar a entendre que, tenint en compte els diversos intents i fracassos, la única sortida per a les aspiracions de restabliment ple de les llibertats i sobirania catalanes havia de ser com a estat independent. Tanmateix, abans d’intentar-ho, va proposar allò que en vam dir el pacte fiscal, és a dir, l’establiment a Catalunya d’un sistema de concert d’estil basco-navarrès.
El nou rebuig va ser la confirmació que la via de l’encaix particularista dins l’estat espanyol era morta i que calia esdevenir un estat. És a partir d’aquí on de forma definitiva el gran gruix del catalanisme considera que tenint en compte l’evidència empírica la única opció realment és la independència. Opció reforçada per l’existència d’una Unió Europea que permet un horitzó polític en què l’ús de la força per part d’Espanya per evitar la independència fos (com així ha estat) molt limitat. Una europeïtat que elimina el gran inconvenient que el propi Valentí Almirall havia vist a la plena sobirania: la dificultat per sobreviure com a estat independent tenint com a veïns als estats espanyol i francès.
Així doncs, per arribar a la independència primer es planteja la qüestió del dret a decidir, que té traducció en la consulta del 9-N, de caràcter no vinculant. Rebutjada de nou per l’estat espanyol qualsevol negociació al respecte tant abans com després de la consulta, la conclusió del catalanisme-convertit-al-independentisme va ser que la única opció era la uniteralitat democràtica, cristal·litzada amb gran èxit en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre.
Arribem doncs al moment actual després d’una evolució de 150 anys del catalanisme, que ha anat des del particularisme, el regionalisme, el federalisme, el sobiranisme i finalment l’independentisme, sempre tenint en compte la realitat objectiva amb la que s’ha enfrontat i descartant cada camí després d’assajar-lo.
Una trajectòria doncs, que segons el meu criteri parteix del principi positivista aplicat a la política, lligant l’objectiu (el restabliment de les llibertats catalanes i la sobirania del país) a l’experiència empírica per tal de trobar el millor camí per arribar-hi. Un camí, a més, que confirma que tractar d’abrandats els qui vam apostar pel trencament l’any 2017 i mantenim avui la necessitat d’establir un estat català independent, és o bé no conèixer la nostra història o bé tenir mala fe doncs és conegut que les tendències ultra-espanyolistes d’almenys la meitat de la població de l’estat fa inevitable que tot dret atorgat en un moment de flaquesa pels uns, sigui liquidat posteriorment pels altres tal i com va passar de forma violentament diàfana amb la Mancomunitat o els diferents Estatuts.
El positivisme és doncs una línia filosòfica, que crec que està íntimament lligada a la història i evolució del catalanisme, i que mitjançant l’aprenentatge dels fets dels darrers anys i la feixuga però en últim terme infal·lible tècnica de l’assaig i error, ha de permetre al catalanisme, ara sí, culminar el seu projecte de restablir les llibertats i sobirania catalanes perdudes el 1714, a través de la independència.
En tot aquest camí, i a diferència de l’espanyolisme, que considera el domini de Castella sobre la resta de pobles peninsulars en aquesta entitat que han anomenat Espanya com una espècie de final de la història que és sacríleg qüestionar, el catalanisme ha arribat a la seva formulació independentista actual a través de l’empirisme i sense cap obsessió dogmàtica de quina era la millor forma per assolir els seus objectius. Això sí, sempre amb la voluntat inequívoca de restaurar la sobirania que els catalans van perdre l’albada de 1714. Passi el què passi les properes setmanes, és bo recordar-ho. Si avui l’independentisme és la forma hegemònica del catalanisme no és per un caprici puntual, sinó que és la conclusió lògica d’un segle i mig d’història viscuda, lluitada i patida.
PD. Mentre preparava aquest article hem tingut la gran notícia del retorn d’en Josep Valtònyc després d’un exili de cinc anys. Una prova més, d’aquest esperit empíric del catalanisme i l’independentisme, que després de comprovar que a l’estat espanyol no hi ha cap jutge que actuï amb la mínima neutralitat deguda, ha convertit l’exili polític i el combat judicial des d’Europa en una de les seves eines més efectives. L’aposta per l’exili del President Carles Puigdemont com a eina per legitimar les reivindicacions catalanes i debilitar les estructures de l’estat espanyol ha estat un èxit sense pal·liatius. Una última vessant d’aquest positivisme filosòfic a través del qual he intentat explicar la història del catalanisme i la seva evolució cap a l’independentisme.