Hi ha un moment extraordinari a Open, la biografia del tennista André Agassi escrita amb la col·laboració de J.R Moehringer. Passeja pels carrers de Palerm després d'arribar al número 1 de l'ATP i, de sobte, nota el buit d'haver aconseguit el principal objectiu de la seva carrera. Ja és el millor: i què? La pregunta és dura, perquè posa en qüestió tot el que havia fet fins aquell moment i, sobretot, què li esperava a partir d'ara. El llibre és ric en la descripció de la psicologia dels esportistes d'elit, retrata amb detall els alts i baixos mentals de la carrera d'Agassi. L'eufòria de les victòries i la depressió de les derrotes, però també la recerca constant d'una estabilitat impossible en un esport en què cada setmana qualsevol rival té la capacitat de guanyar-te siguis qui siguis, hagis aconseguit el que hagis aconseguit abans. L'esport d'elit és una qüestió física, per descomptat, però els qui destaquen de debò ho fan per allò que tenen sobre les espatlles.

Perquè és al cap on resideixen bona part dels fantasmes. Al futbol hi ha hagut casos com el d'Andrés Iniesta, que va caure en una profunda depressió precisament quan havia trobat el camí definitiu de l'èxit després de la primera temporada amb Pep Guardiola com a entrenador del Barça. El gest d'alliberament després de marcar a la final del Mundial del 2010 amb Espanya, amb la samarreta d'homenatge al seu amic Dani Jarque, anava molt més enllà de l'esport: només ell i el seu entorn -professional, mèdic i familiar- sabien fins a quin punt va costar que es recuperés. Parlant de l'episodi depressiu, Iniesta va contribuir a normalitzar la qüestió: si una llegenda del futbol ha passat per aquí, per què no em pot passar a mi? I encara més important: si ell se n'ha sortit, per què no ho puc fer jo també? És la importància de tenir referents.

Cap d'ells, però, ha estat més nítid que Ricky Rubio a l'hora de visualitzar la importància de cuidar la salut mental. Esportista precoç, amb un talent descomunal i el carisma de qui no perd l'aparença de normalitat tot i ser una estrella indiscutible de la millor etapa de la història del bàsquet espanyol, ha fet bandera de la necessitat de parar quan no s'està bé. Ho ha fet des d'una posició de privilegi -és evident que qualsevol esportista d'elit pot permetre's una aturada en el camí per tractar-se com toca i disposa dels millors professionals a l'abast per fer-ho-, però també des de la valentia: en un món masculí i masculinitzat com l'esport d'ahir, competitiu i immisericorde amb qui queda segon, admetre les debilitats no és senzill. Per això, quan Rubio fa un comunicat per dir que ha caigut en un pou fosc i que deixa l'NBA, exhibeix fortalesa.

Fortalesa per poder-se cuidar com toca, per no enganyar ningú -tampoc autoenganyar-se- i també per acabar amb els tabús que envolten la salut mental. I ho fa des de l'autenticitat, de manera genuïna, sense caure en el sentimentalisme o aquesta afició tan arrelada en temps de xarxes socials amb eslògans com cuidem-nos o l'apologia permanent a les cures. La fina línia entre l'exposició i l'exhibicionisme és complexa de gestionar, també en salut mental. Per això té tant valor el missatge de Rubio: hi ha una coherència al darrere, un discurs cronificat en el temps, capacitat d'explicar-se i, sobretot, de convertir-se en un exemple. Els autèntics exemples són aquells que protagonitzen els qui no volen fer bandera de la seva condició.

L'esport és arribar al número 1 de l'ATP, marcar a la pròrroga de final del Mundial de futbol masculí o col·leccionar medalles amb la selecció espanyola de bàsquet, però deixar un llegat va molt més enllà d'això. On hauria arribat Ricky Rubio sense depressions? La pregunta, en certa manera, no té gaire sentit. Qui hagi passat per episodis similars sabrà com de difícil és gestionar el dia a dia amb la sensació de tenir les dues mans lligades a l'esquena, de manera que encara té més mèrit la carrera que atresora a l'NBA. No tornarà a jugar a la lliga nord-americana, però el pòsit que hi deixa transcendeix les pistes: haurà convertit les presumptes febleses en fortaleses.