Fa anys que el sociòleg Zygmunt Bauman va teoritzar que som en una societat líquida, que les estructures socials que ens acomboien són més volubles, flexibles i menys perdurables en el temps. Estan, doncs, permanentment en qüestió, amb una certa aparença de fragilitat. En relació a això, a casa nostra, se li afegeix el conflicte nacional, irresolt i embarracat, entre Catalunya i Espanya, i la confiança en determinades institucions s'ensorra. Això és especialment paradigmàtic si mirem l'actitud dels independentistes catalans envers la justícia espanyola.

La judicialització del procés davant la renúncia dels governs espanyols a afrontar políticament el conflicte –les dificultats de la taula de diàleg en donen bona fe– l'ha situada a la diana. Els passa perquè jutges i fiscals s'han intentat convertir en guardians de les essències pàtries, com dècades enrere ho havien estat els militars. El judici de l'1-O al Tribunal Suprem, amb una instrucció plena de llacunes i arbitrarietats, va ser-ne el clímax. Però se li afegeix la contundència de les sentències del Tribunal Constitucional, les actuacions de part de la Fiscalia, i la col·laboració en la persecució judicial i de persones i institucions només pel fet de ser independentistes i impugnar l'Estat en si mateix.

Del xoc entre els independentistes i el poder judicial se n'ha viscut aquest dijous un nou episodi amb la negativa de Quim Torra a presentar-se al segon judici contra ell per desobediència. Se'l jutja per haver-se resistit a despenjar la pancarta de llaç groc, tal com li ordenava el TSJC. Aquest cop a la secció penal 6 de la Ciutat de la Justícia. El president ha afirmat en un vídeo a primera hora del matí que no volia "legitimar un nou judici polític" contribuint a la "farsa" amb la seva presència. En tractar-se d'un judici per una causa menor aquest s'ha pogut celebrar sense la seva presència -els Mossos no l'han anat a buscar a casa amb una ordre judicial- i no presentar-s'hi no tindrà conseqüències per ell.

Tot podria semblar molt calculat i lògic, però és evident que, en el comportament del mateix Torra i dels seus companys, hi ha incoherències que salten a la vista i queden per resoldre algunes preguntes. La primera qüestió seria perquè el president sí que va respondre davant la justícia espanyola quan, pel mateix assumpte, se'l va jutjar a finals de 2019. Aleshores es va sotmetre a instàncies judicials més altes i, per tant, més polititzades a través del CGPJ i els partits que el controlen. Es va asseure a la banqueta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i, un cop que va ser condemnat, va recórrer davant el Tribunal Suprem en l'intent de no veure's apartat de la presidència.

La segona qüestió és si els que responen davant la Justícia espanyola i que ahir li traslladaven missatges de suport a les xarxes són o no coherents. Que Laura Borràs, segona autoritat del país, faci tuits de suport implica que, quan el TSJC fixi d'ací a poc temps el judici contra ella per un cas de presumpta corrupció que afirma que és una causa política, tampoc s'hi presentarà? Veurem, de nou, el que va del tuit al fet. I si hi va, com va fer per la suposada fragmentació de contractes al Suprem malgrat que va evitar declarar i van fer els presos polítics o aquest dilluns la consellera Natàlia Garriga al TSJC per l'1-O, trairan la causa i legitimaran la justícia espanyola? L'advocat de Torra, que ho és també de Borràs, l'incisiu Gonzalo Boye, avisava que, per la seva manipulació de la Justícia, l'Estat espanyol pot ser jutjat "al costat de Putin".

Com deia, de raons per qüestionar el sistema judicial espanyol n'hi ha moltes. Però fins a quin punt se l'ha d'obviar, deslegitimar i no sotmetre-s'hi? Han d'estar els dirigents independentistes sotmesos a la Justícia com la resta de ciutadans? Cal tractar igual el Tribunal Suprem que un jutjat ordinari? Cal distingir entre assumptes polítics i casos de corrupció, per exemple? On es posa el llistó i qui ho decideix? I quan hi ha sentència, es desobeeix o s'acata ja abans d'esgotar totes les instàncies, tal com es va fer a l'hora de retirar l’escó a Pau Juvillà?

En els dies previs a la proclamació efectiva de la independència s'argumentava el no sotmetiment a l'imperi de la llei espanyola que administren els jutges perquè s'intentava trencar amb l'Estat. Ara que la independència no és a tocar -de fet, ni tan sols s’hi treballa atesa la desunió estratègica dels implicats- és qüestionable que sigui exemplaritzant que els líders independentistes se situïn per damunt de la Justícia. Facin el que facin, però, hi haurien de posar una mica de coherència per no perdre la raó ni aprofundir en el seu desprestigi.