Quan les receptes funcionen, el millor és repetir-les. El Tribunal Suprem ha aplicat amb les juntes de tractament de les presons de Mas d'Enric, Puig de les Basses i Lledoners la mateixa amenaça que el Tribunal Constitucional (TC) amb la sindicatura electoral del referèndum de l'1-O. La dimissió dels seus membres, emparada pel Govern, va ser el primer pas per desvestir de legalitat una votació que, camí dels tres anys, encara té conseqüències. Que ho preguntin aquests dies als nou presos polítics, que han de viure des de les seves cel·les un doble confinament: el que marquen les autoritats per combatre el coronavirus i la privació de llibertat derivada de la suspensió de l'aplicació de l'article 100.2. Una decisió que només es pot entendre per l'amenaça del Suprem, que va jugar la carta de la prevaricació preventiva dirigida als funcionaris.

La decisió de les juntes de tractament portarà cua. Encara en portaria més si l'actualitat no estigués monopolitzada -amb raó- pel coronavirus, perquè només feia falta una visita fugaç a les xarxes a partir de primera hora de la tarda per veure insignes representants de l'armada digital de Junts per Catalunya (JxCat) criticant la consellera de Justícia, Ester Capella. És curiós veure com quan ERC s'atribueix -en un gest partidista i desencertat- l'arribada de material sanitari contra la pandèmia hi ha queixes -fundades- de l'entorn de JxCat per no atribuir la mesura a tot el Govern i, quan l'executiu -a través, d'una o altra manera, de Justícia- no deixa passar els presos el confinament a casa, es tracta d'una decisió exclusiva de Capella. Les pugnes entre socis no s'han aturat ni en estat d'alarma, com demostren també les crítiques de Quim Torra a la conselleria de Treball per la gestió pública dels brots de coronavirus a la residències.

La pregunta, en tot cas, és la següent: en un xantatge, la culpa és de qui s'hi plega o de qui l'orquestra? En aquest cas, el Suprem ha optat per un gest més que discutible des del prisma legal -per què uns presos concrets no poden seguir el camí del 100.2 adjudicat de forma estrictament reglamentària i d'altres sí?- i directament deshumanitzador des del punt de vista moral. El xantatge del tribunal liderat per Manuel Marchena ha triomfat perquè cap funcionari -comprensible- se la vol jugar i afrontar un horitzó penal, i menys en les circumstàncies actuals, marcades per una incertesa i una inseguretat que impregnen tots els estrats socials. Fins ara, el 100.2 havia servit perquè tots els presos i preses sortissin a treballar, però la pandèmia ho ha congelat tot. I el Suprem ha aprofitat per recordar la seva existència, ara que feia mesos, un cop emesa la sentència, que havia desaparegut del mapa.

L'amenaça fa que, a banda, el Suprem ni tan sols es taqui les mans. Per als registres quedarà que van ser les juntes de tractament les que van desaconsellar que Carme Forcadell, Dolors Bassa, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn passessin el confinament a casa. La decisió contradiu el que defensava la setmana passada Michele Bachelet, alta comissionada de les Nacions Unides sobre Drets Humans, i tampoc acaba de lligar amb el sentit comú: algú pensa que, amb l'estat d'alarma vigent, aprofitaran per fugar-se quan hi ha 200 controls dels Mossos destinats a minimitzar al màxim el moviment? O que hi ha un pla per reincidir en els fets de la tardor del 2017 en ple desenvolupament d'una emergència sanitària que ha deixat el procés en segon o tercer pla?

El xantatge del Suprem suposa un doble càstig per als presos independentistes. Perquè compleixen una pena exagerada -que s'hagi quotidianitzat la sentència no vol dir que sigui proporcionada- i perquè la seva condició, lluny d'atorgar-los privilegis, fa que tinguin sempre la lupa posada al clatell. El confinament dins del confinament és l'última baula d'una llarga cadena de decisions amb epicentre al Suprem que, malgrat les circumstàncies, no haurien de passar desapercebudes. Menys encara en un context d'emergència que comporta unes retallades de drets que, només passar la crisi, hauran de ser derogades de forma immediata. Com estarien demanant el PSOE i Podem al govern espanyol si el coronavirus hagués enxampat Mariano Rajoy a la Moncloa.