A Girona, com arreu del país, vivim una emergència habitacional cada cop més greu. L’oferta de lloguer assequible és del tot insuficient, els preus continuen desbocats i moltes famílies es troben en una situació límit. La realitat parla sola: llargues llistes d’espera a la mesa d’emergència, grans tenidors acumulant pisos buits i un dret fonamental, com és tenir un sostre digne, convertit en un privilegi.
Davant aquesta realitat, des del govern municipal liderat per Guanyem Girona hi estem plantant cara. Estem ampliant el parc públic de lloguer social amb la compra de nous pisos, hem reforçat l’equip de mediació de l’Oficina Municipal d’Habitatge per donar respostes més justes i eficients, estem construint 100 habitatges assequibles i també hem regulat els pisos turístics, per garantir l’ús social de l’habitatge. També hem reclamat a l’Estat els 250 habitatges propietat de la Sareb a Girona, perquè passin al parc públic municipal. Uns habitatges que hem pagat entre totes, i que podrien ajudar a esponjar una situació límit, tot incrementant l’oferta d’habitatge social.
Sabem que queda molta feina per fer i hi estem abocant esforços. Però remar a contracorrent d’un sistema que concep l’habitatge com una mercaderia en lloc d’un dret és una tasca complicada.
Ara bé, si volem que l’habitatge públic funcioni també cal garantir que el seu ús sigui just i responsable. No ens podem permetre que el parc públic esdevingui un espai de descontrol o d’aprofitament individual. L’habitatge social ha d’arribar a qui realment ho necessita i mentre ho necessita. Prevenir l’abús i el frau és indispensable per mantenir la confiança col·lectiva en el sistema i que aquest funcioni.
En el camí per garantir l’habitatge com un dret, els moviments per l’habitatge han estat i continuen essent imprescindibles. Ens fiscalitzen, ens interpel·len i ens empenyen a anar més enllà. Però també cal dir-ho clar: no tot s’hi val en nom del dret a l’habitatge. No podem blanquejar discursos que, sota la bandera del dret a l’habitatge, justifiquin usos fraudulents dels recursos públics. Utilitzar l’habitatge públic per enriquir-se personalment o per mantenir situacions irregulars indefinidament no és defensar el dret a l’habitatge i és fer-li un flac favor. Quan es toleren abusos o s’encobreixen situacions insostenibles, es posa en risc tot el model. No actuar davant d’aquestes situacions no és resistència, és comprometre la credibilitat i l’eficàcia de la lluita. Defensar l’habitatge com a bé col·lectiu implica responsabilitat.
La lluita per l’habitatge ha de continuar assenyalant els responsables reals de l’emergència habitacional: els fons voltor, els grans tenidors, els bancs que acumulen pisos buits i incompleixen la llei amb total impunitat. És aquí on cal ser contundents, amb més regulació, sancions i polítiques que posin fre a l’especulació i garanteixin l’habitatge per a les veïnes, com estem fent a la ciutat, regulant els habitatges d’ús turístic i ampliant l’habitatge públic.
Aquestes darreres setmanes, el debat sobre empadronament i habitatge ha estat al centre. I cal dir-ho clarament: el padró és un dret i les administracions tenen l’obligació de garantir-lo. Des de l’Ajuntament de Girona ho estem fent i ho seguirem fent.
En un context tan dur com l’actual, cal més habitatge públic, més regulació, però també més rigor i més responsabilitat compartida. Perquè el que és de totes, s’ha de cuidar, defensar i construir col·lectivament.